Paint it Black

Nova York, setembre del 2001.

Dóna't pressa que ta mare tindrà quimera

 

 Avui ha fet un any que es va morir ma iaia, però fa només unes setmanes em va estar ajudant a assolir un repte.

La Trailwalker és una marxa solidària de 100km que s'ha de completar a peu en menys de 32 hores. El que per a nosaltres representa una festa, un acte esportiu, per altra gent suposa poder salvar la vida, ras i curt. Gent que fuig de la fam, la misèria o les guerres, i ho afronten sense entrenament, sense facilitats i en molt pitjors condicions.
Penso que aquesta manera de ser solidari té un component de conscienciació molt important, i és això el que realment em va ajudar a motivar-me i a pensar que no tenia excusa i que fos com fos havia d'acabar la Trailwalker.

Durant La Guerra, la meua iaia va anar caminant des d'Ascó fins a Olesa de Montserrat, també amb un petit equip, el pare, un ruc... i demanant avituallament pel camí.

Iaia, jo també ho he fet.

Terra de Remences

No recordo haver-ho experimentat abans, però el 12 de maig vaig tenir la sensació de sentir-me com una ciclista de debò. De veure des de dins tot el que normalment veig des de fora, més concretament des del sofà de casa o la cadira del bar. No és la primera marxa en què he participat, però la sortida ràpida i multitudinària de Terra de Remences amb la recta "mesetària" de les Preses i el públic a les voreres que vas deixant enrere a tota velocitat, et canvien el punt de vista. Llavors hi ha els carrers d'Olot amb els taps que es formen als girs i a les pujades en què has d'ensenyar els colzes per a obrir-te pas. Les carreteres tallades al trànsit amb els voluntaris alertant de les rotondes i els guals amb banderoles. El silenci de la pujada al Capsacosta, suar, arribar al coll, veure els voluntaris de l'avituallament oferint begudes a peu de carretera i pujar-me la cremallera del mallot abans de la baixada. Els "pelotons" rodant en bloc mentre deixes enrere camps, masies, ermites, cotxes aturats a la "cuenta" i aprofites per a menjar a sobre de la bici. Els carrers dels pobles, les voreres a menys d'un pam de la teva roda, la gent, les frenades, el rètol que et diu "acabes de sortir de Ripoll". Patir a l'últim port, fer la baixada "a tomba oberta", els relleus dels últims kms intentant esgarrapar alguns segons més i per fi creuar l'arc d'arribada amb el públic cridant-te i animant-te. Tenir un objectiu, estar motivada i perseguir-lo. Aquell dia jo era dins.

Temps final: 03:05:53
General: 264
Femenina: 9
Cat. G: 4

No duele nada tanto como dejar de bailar