dijous, 26 de novembre de 2015

Hakuna matata, pedala i sigues feliç

Tinc una bici amb nom propi, es diu Simba, i aquesta tardor ha estat la meva companya d'aventures.

El nom li vaig posar el primer dia que la vaig portar a recórrer els camins del terme de Flix per on solia sortir amb les anteriors mountainbikes més de 10 anys enrere. Em vaig aturar dalt d'un barranc i la vaig fotografiar com si mirés els llocs per on pedalaríem juntes. L'escena em va recordar al Rey León i quan la vaig publicar a l'Instagram, se'm va ocórrer titular-la amb les paraules que el rey Musafa li va dir al seu petit cadell de lleó: "Mira Simba, tota la terra que banya la llum és el nostre regne".

Amb la Simba desconnecto. La mtb no és del tot bona per als dies que no tinc ganes de pensar i/o que estic cansada mentalment, perquè per anar per la muntanya necessito concentrar-me molt més que amb la bici de carretera, he d'estar més atenta i desperta. Potser per això mateix, i no només per l'entorn, desconnecto molt més de tot. Si amb la bici de carretera segueixo el carpe diem, amb la mtb practico l'hakuna matata, gaudeixo del moment, però amb un punt més d'alegria i despreocupació, sense objectius. Amb la mtb, per les característiques del medi, et pots perdre i trobar-te amb més facilitat. Amb la de carretera pots sentir molt més la velocitat, la força i la sensació de fluïdesa, però amb la mtb pots improvisar, explorar, descobrir llocs desconeguts, aturar-te a fer fotos, a consultar el track... el contacte amb la natura és molt més directe. Les carreteres solen portar a algun lloc, s'enllacen entre elles i normalment hi han indicacions. Els camins pot ser que no portin en lloc, que tinguin trams 'esborrats' o que (sorpresa!) s'acabin de sobte sense avisar, i tot això en molt menys espai de temps i distància.

La tardor/hivern és una bona època per a pedalar amb la mtb, endinsar-te per camins a resguard del fred i a velocitats en les que no entris en estat de congelació als dos minuts d'engegar.

Aquests mesos d'octubre i novembre gairebé cada cap de setmana he fet alguna sortida: pel Matarranya, la Ribera d'Ebre, Collserola, les comarques de la Ruta del Císter (Alt Camp, Conca de Barberà i Alt Urgell), el Montseny i el Corredor. Gràcies a què tinc uns col·legues (l'@annabarrero al twitter i el @solsonafrancesc a l'instagram) que, a banda de ser uns cracks de la mtb, són uns artistes del youtube, d'alguna d'aquestes sortides n'ha quedat testimoni audiovisual.


25/10/2015 - Pujada al Turó de l'Home -   62,3km, +2.090m

Si pujar al Turó de l'Home per carretera ja és dur, et pots imaginar com ha de ser en mtb, doncs dur i 3/4! Però tot esforç té la seva recompensa, aquell dia van ser els colors de tardor que vestien els boscos del Montseny. Fins a Santa Fe vam pedalar per pistes totalment ciclables, però a partir d'aquí tocava posar sovint peu a terra i com que he d'evitar-ho tant com pugui per a no matxacar més el meu tendó d'aquil·les, era tard i feia fred, uns quants vam abandonar en aquest punt i vam fer la baixada per carretera. S'hi haurà de tornar!
Vídeo de l'@annabarrero.
Track de la ruta sencera: Puja-baixa al Turó de l'Home en MTB per pistes


14/11/2015 - Ruta del Císter, primer dia -   63,7km, +1.130m

La nostra Ruta del Císter parteix de Belltall (772m), un dels punts més alts de la ruta, amb una boira que no veies ni la mà al davant de la cara! Partim direcció Forès. L'objectiu del primer dia és visitar el Monestir de Santes Creus i fer nit a Cabra del Camp. Al km 17 (vídeo 0:42), després que el terreny és compliqués i pugés fort durant una bona estona entre la boira, ens adonem que un dels companys ja no ens segueix. No tenim cobertura i decidim tornar enrere fins a l'última cruïlla i abandonem el trac per seguir unes altres indicacions que també porten a Santes Creus, però per a caminants (vídeo 1:00). Després de carregar la bici al coll durant una estona i de punxar, inesperadament arribem a Cabra del Camp, el punt final de la ruta. Decidim anar a Santes Creus per carretera i de pas fer una visita al Mazinger Z. La tornada a Cabra del Camp ja la fem per camins seguint el track correcte.
Vídeo de l'@annabarrero.


15/11/2015 - Ruta del Císter, segon dia -   75,5km, +1.700m

Al segon dia som més colla i el dia comença amb un sol esplèndid i amb una bona pujada, la de la Serra de Miramar. La baixada ens porta a Montblanc i d'aquí a Poblet. A partir de Poblet no sé perquè tornem a improvisar una mica, fem cap a Vimbodí, que està força allunat del track i hem de fer un tram de carretera per tornar a enllaçar amb la ruta oficial. Ara anem direcció Vallbona de les Monges, amb sol i calor i per un camí que encara que no ho sembli, puja i puja. Quan arribem dalt entrem a l'Urgell, el que vol dir que torna el fred i la boira. El monestir de Vallbona de les Monges no se'ns apareix fins que hi som a sobre amb tanta boira. Decidim no aturar-nos per no quedar-nos freds i seguim direcció Belltall resant perquè ens donin dinar a l'hora que arribem. Ens va anar d'un pèl!
Vídeo de l'@annabarrero.
Track oficial de la Ruta del Císter al Wikiloc: GR175 BTT oficial


22/11/2015 - XXIII Volta Collserola Probike -   75,6km, +2.000m

M'assabento d'aquesta sortida dos dies abans. Una pedalada d'uns 60km per llocs fàcils. Què sigui fàcil m'ho crec, perquè les marxes en BTT per Collserola no poden transcórrer per corriols i trialeres, teòricament amb la mtb només està permès circular per pistes. Però fer 60kms per Collserola ha de ser dur, i ho serà! Però el pitjor de tot va ser el fred polar, 3ºC de mínima va marcar el Garmin del Francesc. Amb tot va ser una dia genial, descobrint camins i racons preciosos al costat de casa i en bona companyia.
Vídeo del @boqueria173.
Track de Probikebcn al Wikiloc: Volta Collserola Probike


13/12/2015 - Barcelona - Vila-Nova i la Geltrú #transGarraf -   88km, +1.730m
Versió del @boqueria173
Versió de l'@annabarrero.
Ruta llarga i variada amb pistes, corriols i trialeres, molt recomanable per a xalar amb la btt de sol a sol. Vam sortir de casa de nit per a trobar-nos a Pl Europa a les 8 del matí, allí ens vam ajuntar una bona bona colla. Anem a buscar el Llobregat per a remuntar-lo fins a l'alçada de Sant Boi. D'aquí pugem i baixem a Sant Climent per encarar-nos direcció a Begues. De Begues a Plana Novella i parada per a un esmorzar-dinar. El dia avança i la calor també. Arribem a Canyelles i canviem una mica de territori, ara ens endinsem al Parc del Foix. Alguns trams una mica complicats i arribem al pantà de Foix. Aquí el crup es divideix, uns anem directament a Vila-Nova per carretera i l'altra meitat del grup vorejarà el pantà i arribarà a Calafell. La tornada la farem en tren.

dimecres, 1 d’abril de 2015

(coeficient de dificultat)

Fa uns quants dies, no gaires, que quan penso en la Quebrantahuesos em recórrer una sensació estranya per tot el cos, fins i tot se m'accelera el pols i noto com si em faltés l'aire, no exagero. Tot i no ser una sensació del tot agradable, estic convençuda que no tenir-la seria encara pitjor. Sens dubte és la sensació de què tinc un repte, un de gros. Per fi! Benvinguda sensació.

Però dins aquesta sensació o potser excitació, hi ha coses, dubtes, que m'inquieten força i que deuen ser les que em tallen la respiració. La principal són els coeficients de dificultat dels tres principals ports de la Quebrantahuesos, tots tres al voltant del 200. Penso en ports similars que he escalat i recordo el que he patit (o a vegades agonitzat): Vallter 2000 (194), Soulor (215), Luz Ardident (233), Tourmalet (342), Hautacam (290), Tromouse (271), Bracons (169), Santa Fe del Montseny (179) i Turó de l'Home (299), tots en dies, mesos o anys diferents i ara veig que pretendre encadenar-ne 3 de seguits és senzillament una gran anada d'olla.

Ha arribat el moment de mentalitzar-se i concentrar-se. Només la carretera, la bici i jo. Se m'ha girat feina:

Somport

Distància 22,2km; Desnivell 1102m; Pendent mitjà 4,96%; Altitud 1632m
"...aunque las rampas exigentes no van a molestarnos sí que empezaremos a notar el cansancio de los kilómetros acumulados" (182)


Marie Blanque

Distància 10km; Desnivell 715m; Pendent mitjà 7,15%; Altitud 1035m
"Es cierto que sólo van a ser 10 kms. los que tengamos que superar y que los seis primeros nos van a permitir ir cogiendo el ritmo que más nos convenga para afrontar el terrorífico tramo final." (205)


Pourtalet

Distància 28,7km; Desnivell 1279m; Pendent mitjà 4,46%; Altitud 1794m
"...los casi 30 kms. de ascensión que se nos atragantan en algún momento a todos." (201)


Hoz de Jaca

Distància 2,29km; Desnivell 183m; Pendent mitjà 7,96%; Altitud 1272m
"No es una subida de gran entidad pero forma parte de la leyenda del cicloturismo hispano como último obstáculo de la popular Quebrantahuesos." "...sus curvas de herradura y las varias rampas por encima del 10%..." (44)


#QH (632)



Perfils i dades: altimetrias.net

dilluns, 28 de juliol de 2014

#islandiaenbici


Reykjavik, 28 de juliol del 2014.

Estimat diari d'abord,

Ja fa dos setmanes que vaig aterrar en aquest satèl·lit cobert d'aigua, gel, cendra i molsa. Crec que a la terra han passat més de dos mesos (o és al revés?). Durant aquestes dues setmanes he visitat llocs increïbles amb la meva andròmina a pedals i també he viscut experiències inoblidables. Els 40km entre Hólaskjol i Landmannalaugar són potser la major aventura de la meva vida. M'enduc records que perduraran molt temps en la meva memòria i imatges que encara tinc impregnades a la retina i que només tancant els ulls puc tornar-les a veure.

Però pedalar per Islàndia és dur, ho he comprovat jo mateixa i ho he vist escrit a les cares dels altres exploradors que portaven més temps. Se'ls veia almenys tan cansats com fascinats, i amb la cara cremada pel fred, el vent, la pluja, i potser per algun raig de sol, però això últim ho dubto una mica. Per això sé que encara que només he vist una petita part d'Islàndia, em quedo amb un regust dolç i amable, tan amable com el caràcter dels islandesos, gent tranquil·la i comunicativa, sempre disposada a ajudar.

Ara estic embarcant per a tornar a la terra. Aquest dies la seva òrbita passa molt a prop del sol, massa, i crec que enyoraré una mica aquesta rasca insuperable!


diumenge, 6 d’octubre de 2013

La primera Volta

Primera sortida de la Volta Ciclista a Catalunya (6 de gener de 1911)

Es decideix que la "Volta" ciclista a Catalunya tingui categoria nacional, estigui reservada tant a professionals com a amateurs amb llicència de la UVE i es corri segons les normes de l'entitat rectora del ciclisme espanyol. Com que no hi ha bones carreteres per anar de Lleida a Girona, la comissió organitzadora opta per fer un recorregut que uneixi Barcelona amb Tarragona (97km), aquesta ciutat amb Lleida (111km), i una darrera etapa entre la capital de Segrià i Barcelona (157km). Per fer la competició més dura i, per tant, més emocionant i èpica per als lectors d'El Mundo Deportivo (seguint l'exemple del que havia fet l'any anterior Henry Desgrange incorporant alguns terribles colls dels Pirineus al Tour que van disparar la venda del diari L'Auto, organitzador de la cursa), es decideix celebrar la primera "Volta" els primers dies de gener de 1911; concretament, la sortida de Barcelona es fa el dia de Reis des de l'avinguda de la Reina Elisenda, just a l'alçada de la plaça de Sarrià.
Si a la lògica duresa de les carreteres d'aquells temps hi afegim les inclemències meteorològiques de l'època de l'any, ja es pot entendre que la primera edició de la "Volta" és una empresa només a l'abast d'autèntics atletes. La sortida es fa sota una cortina de pluja que no remet fins gairebé a Tarragona. El glaç envaeix la calçada en alguns trams de la segona etapa i provoca caigudes i, encara més perocupant per als corredors, abonyegament de rodes i quadres. I la tercera etapa es disputa amb un fortíssim vent de cara que fa acumular un important retard als corredors. Però el velòdrom del carrer de Sant Jordi de Sants és ple de gom a gom d'una gentada impacient que vol aplaudir i saludar els herois.
Quan Sebastià Masdeu creua la meta en primer lloc el públic no pot més i es llença a la pista enfervorit. Masdeu ha guanyat la primera i darrera etapa. En aquesta ha perdut una sabatilla en travessar una riera plena de llot, però un pagès li ha deixat la seva espardenya i així, literalment amb una sabata i una espardenya, recupera els 15 minuts perduts, atrapa els seus companys i els venç. Van començar la primera "Volta" 34 corredors i només l'acaben 22; alguns arriben amb hores de retard, quan els guanyadors ja celebren el triomf amb un bon àpat gràcies a les 500 pessetes de premi al guanyador.
"Volta" a Catalunya 1911-2011
Un segle d’esport i país
Rafael Vallbona
Cossetània, 2011.

divendres, 28 de juny de 2013

De Trepa a Trepa


Un any amb un objectiu en ment, quedar entre les 10 primeres a la Treparricos 2013.

Fa un any
Després d'haver-me passat més d'un mes entre malalta i convalescent just abans de la Treparriscos 2012, em presento a Sabiñánigo amb l'únic objectiu d'acabar-la intentant baixar de les 4 hores. Sona el tret de sortida i començo en plan conservador, passo de llarg dels avituallaments, però m'aturo 5 minuts a Formigal. Faig foto, la publico, miro el twitter, em menjo una barreta i em poso una jaqueta per a la baixada. Mentrestant han passat algunes noies que acabava d'avançar durant la pujada, la majoria acompanyades pels seus gregaris, i em fa una 'mica' ràbia... Comença la baixada i veig que vaig força bé de temps, decideixo accelerar i m'enganxo a un grup, dono algun relleu cap al final i l'acabo a tope! Temps oficial 03:22:22, 40 minuts menys del què pensava! Em sorprenc a mi mateixa.

El dia després de fa un any
Resulta que he acabat en la posició 40 de la classificació femenina i no puc evitar començar a fer càlculs i conjectures. Si no m'hagués aturat, hauria escalat fins a la posició 28, més de 10 llocs d'una sola tacada. Si tingués una bici millor, més lleugera i amb millors 'desarrollos', podria escalar alguna posició més. Si m'acompanyés un gregari, com a moltes de les que han arribat per davant meu, podria restar alguns segons o potser minuts al temps final. Però sobretot penso que si hi hagués cregut i m'hagués esforçat, el resultat hauria estat molt diferent. A més, ara que conec el recorregut sé com m'he de dosificar i si entreno durant tot l'any, aprenc a patir, m'esforço durant la prova i es compleixen la resta de condicions, començo a creure en què l'any vinent puc arribar entre les 10 primeres classificades. És una marxa amb força nivell en la que la participació femenina és alta i sé que m'hauré d'esforçar si vull intentar-ho, però això em motiva. Neix la idea!

Passen els dies, les setmanes i els mesos
Durant l'estiu segueixo sumant kilòmetres i acumulant desnivell amb la Giant i a finals de setembre estreno bici! Una BH Cristal 7.9 amb quadre de carboni, geometria de noia, Compact, Shimano Ultegra, llantes Mavic no sé què... L'objectiu està marcat! Però no serà l'únic objectiu de la temporada i en el que queda de 2012 només sortiré dos dies amb la BH. Durant l'hivern em concentro en córrer per fer sub'50 en 10k (Jean Bouin 48:09; Nassos 47:01; Sant Antoni 45:55) i per a preparar la Trailwalker. Resultat, zero bici fins a Setmana Santa. Durant les mini vacances l'agafo dos dies, i al segon pujo Bracons. Em sento forta i penso que encara no està tot perdut, però decideixo aparcar la bici fins després de la Trailwalker. Entre la Trailwalker i Terra de Remences, l'objectiu intermedi, només hi ha tres setmanes i no para de ploure. Arribo a Terra de Remences amb només 700km, quan el normal seria anar com a mínim pels 2000km, i tot i no acabar de tenir bones sensacions, finalitzo entre les 9 primeres noies i la quarta de la meva categoria, i penso que encara no està tot perdut!

S'apropa el dia
El dimecres 5 de juny, 17 dies abans de la Treparriscos, surto a entrenar i a l'anar a canviar de plat se'm trenca 'la patilla' i em quedo literalment amb el desviador a mà. De fet això significa que em quedo sense bici i ara és quan penso que ja està tot perdut. M'agafa un 'baixon', em ve tot el cansament de cop, em desanimo, m'entra mal rotllo i em passo gairebé una setmana sense fer esport. Tot perdut... quina ràbia! Però no, el món està ple de gent solidària i entre les moltes bicis que m'ofereixen (gràcies amics!!!) n'hi ha una que encaixa més o menys amb la meva antropometria i amb el meu objectiu, "la bala negra". Malgrat que la bala és de carboni, té unes bones llantes Campagnolo i uns canvis Campagnolo Super Récord (cosa fina!), pesa una mica més que la meva i porta uns 'desarrollos' de semi-professional. Però això em torna a motivar i penso que encara no està tot perdut!

El dia ja ha arribat
És 22 de juny. Agafo la bala negra i vaig cap a la sortida pensant en què 1) han canviat més de la meitat del recorregut de la Treparriscos (enguany hi haurà més desnivell), 2) m'he quedat sense la meva BH, 3) no tinc gregari i 4) no he entrenat ni la meitat del què m'hagués agradat. Però sé que 1) a Terra de Remences em va anar molt millor del que m'esperava, 2) no em penso aturar a fer cap tweet en ruta! 3) m'esforçaré i si cal patiré, 4) fa un bon dia, 5) encara puc intentar sortir des del davant i 6) tinc bici collons! (perdó). Finalment el cinquè punt favorable no és compleix, no sé per on s'ha colat la gent, però acabo sortint des de bastant a la cua, amb la qual cosa serà difícil que pugui agafar un bon grup per a rodar i segurament que al tram entre Sabiñánigo i Biescas em trobaré algun tap i hauré d'avançar amb precaució perquè la carretera és estreta i el ferm dolent i els participants pot ser que tinguin poca experiència. I així és. Durant aquest tram i fins i tot a la pujada al Cotefablo avanço a molta gent. Intento agafar alguna roda, però no van al ritme que m'agradaria i tiro molts kilòmetres en solitari, especialment entre els dos ports. Inicio el segon port i començo a acusar el desgast, però conec a una altra ciclista, la Clara de València, i ens anem animant mútuament. Se'ns uneix una tercera noia i a l'últim túnel, a 20km de l'arribada, atrapem a una quarta, la Mª Ángeles, que va amb un gregari. Roden a un bon ritme, tenim vent de cara, ens posem a roda i a tope fins al final! No m'ha avançat cap noia en tota la marxa, no sé si hauré assolit l'objectiu, però he xalat i em sento satisfeta.

El dia després d'aquest any
Publiquen les classificacions (ordenades per número de dorsal, que les marxes cicloturistes no són competicions) i veig que he quedat en la posició 252 de la general entre 1683 finalistes i que he fet el 6è millor temps en categoria femenina de 172 arribades a meta. Satisfeta i contenta. Ara sé que puc fer-ho i que, a més, puc millorar. Tanmateix, no crec que em torni a marcar un objectiu d'aquest tipus. Ara sento que no necessito saber com estic en relació als altres i que no m'interessa mesurar els meus progressos en funció del nivell dels demés, de gent desconeguda que no sé si entrenen poc o molt i que uns anys poden ser uns i a l'altre uns altres (i cada cop més joves!). Tampoc faré conjectures sobre com m'hagués anat si hagués tingut la meva bici, si hagués entrenat més, si m'hagués acompanyat un gregari o si m'hagués pogut situar millor a la sortida. Aquestes variables, en tant que formen part del conjunt, crec que encara li donen més valor al resultat final, al meu resultat. Així que si no tornen a canviar el recorregut, hi tornaré i intentaré xalar i superar-me a mi mateixa, si les circumstàncies ho permeten.

Classificació femenina Treparriscos 2013
  1. Isabel Serrano Faradues (11282) 03:00:10
  2. Yolanda Valencia Hernández (11779) 03:02:16
  3. Karen Balbastre Faus (11129) 03:06:08
  4. Elvira Pérez Custodio (10004) 03:07:16
  5. Rosa Sarasa Salinas (10047) 03:08:19
  6. Pilar Vidal Llop (11244) 03:13:53
  7. Sonia Ortiz Fuentes (11146) 03:14:51
  8. Clara Suñer Navarro (11748) 03:16:40
  9. Elisa Lapeña Borjabad (11288) 03:17:51
  10. Mª Ángeles Tomás Mezcua (10452) i Naiara Zamora Berrondo (11094) 03:18:34

En fi, repte assolit!

divendres, 21 de juny de 2013

Si la fatiga te está matando...


Si estàs fart d'intentar fer marca, si t'has cansat dels plans d'entrenament militar, si t'agobien els objectius, si els reptes et superen, si estàs avorrit de sentir a parlar de maratons, de tris, de trails, de jalfs, d'ultres i d'airons, si no pots més amb tan postureo, si vas de lesió en lesió i no aixeques cap, o si t'has quedat sense bici i et sents desmotivat... tranquil, del deporte también se sale ¡Con coraje!

La Pandilla Voladora a l'Intermedio de la Sexta.

dijous, 20 de juny de 2013

Qué dura es la vida hermano, me quedé con el desviador en la mano...



Què dur, quedar-se amb el desviador a la mà a menys de 4 setmanes d'una marxa ciclista que tenies com l'objectiu de la temporada. El quadre BH donant voltes entre la botiga, la central de Vitòria i la fàbrica de Portugal, o això m'han dit uns ionquis. Tan derrotada m'han vist els col·legues que m'han ofert 6 o 7 bicis. Ja en tinc una: La Bala Negra. Cuesta arriba y cuesta abajo a la misma velocidad, bang!

dimarts, 18 de juny de 2013

E lucevan le stelle



Diu que brillaven les estrelles i que la dugué a l'hort. Diu que feia olor de terra humida, que li resseguí la columna vertebral, que descobrí les seves formes i que tornà a tremolar. Oh, dolça besada! Diu que l'hora s'acaba, que ja ha passat i que s'esvaeix el somni que ja mai viurà. Surt el sol, plora i diu que no, que no havia estimat mai tant la vida. Mai tant.

Luciano Pavarotti al paper de Mario Cavaradossi interpretant 'E lucevan le stelle', l'ària final de Tosca de Giacomo Puccini.

#òperaambvambes