E lucevan le stelle

Diu que brillaven les estrelles i que la dugué a l'hort. Diu que feia olor de terra humida, que li resseguí la columna vertebral, que descobrí les seves formes i que tornà a tremolar. Oh, dolça besada! Diu que l'hora s'acaba, que ja ha passat i que s'esvaeix el somni que ja mai viurà. Surt el sol, plora i diu que no, que no havia estimat mai tant la vida. Mai tant.

Luciano Pavarotti al paper de Mario Cavaradossi interpretant 'E lucevan le stelle', l'ària final de Tosca de Giacomo Puccini.

#òperaambvambes

Moixons a la carretera

<obrim moment naïf>

La història que relato a continuació és real, i tan humana com animal. Una carretera comarcal, dos ocells, un conductor i un instant congelat a la meva memòria.

Ahir entrenant amb la bici, a l'arribar al punt més alt de la carretera de la Conreria m'aturo, em poso l'armilla i faig la foto de rigor a les vistes amb el mar a l'horitzó. Pujo a la bici i començo a agafar velocitat quan un cotxe que pujava s'ha aturat just després de la corba que hi ha al final de la recta. Segueixo apropant-me i veig al conductor que mira alguna cosa que hi ha al terra al mig de la carretera i que jo encara no identifico. Sóc gairebé a la seva alçada i ara sí que ho veig clar, veig un ocell esclafat amb els budells fora i, al seu costat, un altre ocell de peu mirant al primer absolutament immòbil. Passo de llarg sense haver acabat de pair l'escena. Segueixo baixant i recordo que mentre estava aturada han passat cotxes i ciclistes de pujada i de baixada. I l'ocell mort ja hi devia ser, i l'ocell viu i immòbil també devia ser al seu costat, al mig de la carretera ignorant els cotxes, les motos, els ciclistes i el perill. I jo m'adono que per un instant he estat testimoni d'una demostració d'autèntic amor animal.

I el conductor que es va aturar (quin gest tan noble), què deu ser d'ell? Què el va motivar a aturar-se? Va aconseguir salvar l'ocell viu? El va poder apartar de la carretera i l'ocell va tornar a volar? I els dos ocells, eren parella, tenien pollets, venien d'Àfrica, tenien papers, vull dir anella?

M'han quedat moltes preguntes sense resposta... És per aquest motiu que des d'aquest blog us demano que m'ajudeu a fer difusió d'aquesta història per a poder trobar al conductor solidari i així pugui rebre el reconeixement i els agraïments que es mereix, les disculpes que li dec per haver fet cas omís del meu deure de socors, i alhora pugui resoldre al món totes aquestes incògnites. Entre tots el trobarem!

</tanquem moment naïf>

Informe Robinson: El secreto de Bartali

Esport, història, política, religió i activisme.

Un heroi damunt de la bici, dins i fora de les competicions, durant l'època daurada del ciclisme i, a la vegada, la més fosca d'Europa.

Informe Robinson (abril): El secreto de Bartali, via @Krl_Ranger. Merci!

#TRIcapdesetmana 3er round

Manillar, manetes, cables, potència, direcció, quadre, pipa, forquilla, tubs, tirants, beines, tija, seient, rodes, frens, pastilles, boixa, tanca, radis, llantes, perfil, cobertes, pedals, cales, bieles, plats, pinyons, dents, corones, cadena, canvis, desviador... Bicicleta.

Pilot, relleu, rodar, rebuf, avançar, beure, menjar, xupar roda, treballar, persecució, afilador, punxar, escapar, rampa, 'repetxó', escalar, 'desarrollo', cadència, atacar, 'pájara', descens, traçar, arriscar (sense), xalar (molt)... Ciclisme, ciclista.

Un, dos, tres, responda otra vez.

Paint it Black

Nova York, setembre del 2001.

Dóna't pressa que ta mare tindrà quimera

 

 Avui ha fet un any que es va morir ma iaia, però fa només unes setmanes em va estar ajudant a assolir un repte.

La Trailwalker és una marxa solidària de 100km que s'ha de completar a peu en menys de 32 hores. El que per a nosaltres representa una festa, un acte esportiu, per altra gent suposa poder salvar la vida, ras i curt. Gent que fuig de la fam, la misèria o les guerres, i ho afronten sense entrenament, sense facilitats i en molt pitjors condicions.
Penso que aquesta manera de ser solidari té un component de conscienciació molt important, i és això el que realment em va ajudar a motivar-me i a pensar que no tenia excusa i que fos com fos havia d'acabar la Trailwalker.

Durant La Guerra, la meua iaia va anar caminant des d'Ascó fins a Olesa de Montserrat, també amb un petit equip, el pare, un ruc... i demanant avituallament pel camí.

Iaia, jo també ho he fet.

Terra de Remences

No recordo haver-ho experimentat abans, però el 12 de maig vaig tenir la sensació de sentir-me com una ciclista de debò. De veure des de dins tot el que normalment veig des de fora, més concretament des del sofà de casa o la cadira del bar. No és la primera marxa en què he participat, però la sortida ràpida i multitudinària de Terra de Remences amb la recta "mesetària" de les Preses i el públic a les voreres que vas deixant enrere a tota velocitat, et canvien el punt de vista. Llavors hi ha els carrers d'Olot amb els taps que es formen als girs i a les pujades en què has d'ensenyar els colzes per a obrir-te pas. Les carreteres tallades al trànsit amb els voluntaris alertant de les rotondes i els guals amb banderoles. El silenci de la pujada al Capsacosta, suar, arribar al coll, veure els voluntaris de l'avituallament oferint begudes a peu de carretera i pujar-me la cremallera del mallot abans de la baixada. Els "pelotons" rodant en bloc mentre deixes enrere camps, masies, ermites, cotxes aturats a la "cuenta" i aprofites per a menjar a sobre de la bici. Els carrers dels pobles, les voreres a menys d'un pam de la teva roda, la gent, les frenades, el rètol que et diu "acabes de sortir de Ripoll". Patir a l'últim port, fer la baixada "a tomba oberta", els relleus dels últims kms intentant esgarrapar alguns segons més i per fi creuar l'arc d'arribada amb el públic cridant-te i animant-te. Tenir un objectiu, estar motivada i perseguir-lo. Aquell dia jo era dins.

No duele nada tanto como dejar de bailar