dilluns, 28 juliol de 2014

#islandiaenbici


Reykjavik, 28 de juliol del 2014.

Estimat diari d'abord,

Ja fa dos setmanes que vaig aterrar en aquest satèl·lit cobert d'aigua, gel, cendra i molsa. Crec que a la terra han passat més de dos mesos (o és al revés?). Durant aquestes dues setmanes he visitat llocs increïbles amb la meva andròmina a pedals i també he viscut experiències inoblidables. Els 40km entre Hólaskjol i Landmannalaugar són com una conquesta. M'enduc records que perduraran molt temps en la meva memòria i imatges que encara tinc impregnades a la retina i que només tancant els ulls puc tornar-les a veure.

Però pedalar per Islàndia és dur, ho he comprovat jo mateixa i ho he vist escrit en les cares dels altres exploradors que portaven més temps. Se'ls veia almenys tan cansats com fascinats, i amb la cara cremada pel fred, el vent, la pluja, i per potser d'algun raig de sol, però això últim ho dubto una mica. Per això sé que encara que només he vist una petita part d'Islàndia, em quedo amb un regust dolç i amable, tan amable com el caràcter dels islandesos, gent tranquil·la, comunicativa i sempre disposada a ajudar.

Ara estic embarcant per a tornar a la terra. Aquest dies la seva òrbita passa molt a prop del sol, massa, i crec que enyoraré una mica aquesta rasca insuperable!


diumenge, 6 octubre de 2013

La primera Volta

Primera sortida de la Volta Ciclista a Catalunya (6 de gener de 1911)

Es decideix que la "Volta" ciclista a Catalunya tingui categoria nacional, estigui reservada tant a professionals com a amateurs amb llicència de la UVE i es corri segons les normes de l'entitat rectora del ciclisme espanyol. Com que no hi ha bones carreteres per anar de Lleida a Girona, la comissió organitzadora opta per fer un recorregut que uneixi Barcelona amb Tarragona (97km), aquesta ciutat amb Lleida (111km), i una darrera etapa entre la capital de Segrià i Barcelona (157km). Per fer la competició més dura i, per tant, més emocionant i èpica per als lectors d'El Mundo Deportivo (seguint l'exemple del que havia fet l'any anterior Henry Desgrange incorporant alguns terribles colls dels Pirineus al Tour que van disparar la venda del diari L'Auto, organitzador de la cursa), es decideix celebrar la primera "Volta" els primers dies de gener de 1911; concretament, la sortida de Barcelona es fa el dia de Reis des de l'avinguda de la Reina Elisenda, just a l'alçada de la plaça de Sarrià.
Si a la lògica duresa de les carreteres d'aquells temps hi afegim les inclemències meteorològiques de l'època de l'any, ja es pot entendre que la primera edició de la "Volta" és una empresa només a l'abast d'autèntics atletes. La sortida es fa sota una cortina de pluja que no remet fins gairebé a Tarragona. El glaç envaeix la calçada en alguns trams de la segona etapa i provoca caigudes i, encara més perocupant per als corredors, abonyegament de rodes i quadres. I la tercera etapa es disputa amb un fortíssim vent de cara que fa acumular un important retard als corredors. Però el velòdrom del carrer de Sant Jordi de Sants és ple de gom a gom d'una gentada impacient que vol aplaudir i saludar els herois.
Quan Sebastià Masdeu creua la meta en primer lloc el públic no pot més i es llença a la pista enfervorit. Masdeu ha guanyat la primera i darrera etapa. En aquesta ha perdut una sabatilla en travessar una riera plena de llot, però un pagès li ha deixat la seva espardenya i així, literalment amb una sabata i una espardenya, recupera els 15 minuts perduts, atrapa els seus companys i els venç. Van començar la primera "Volta" 34 corredors i només l'acaben 22; alguns arriben amb hores de retard, quan els guanyadors ja celebren el triomf amb un bon àpat gràcies a les 500 pessetes de premi al guanyador.
"Volta" a Catalunya 1911-2011
Un segle d’esport i país
Rafael Vallbona
Cossetània, 2011.

divendres, 28 juny de 2013

De Trepa a Trepa


Un any amb un objectiu en ment, quedar entre les 10 primeres a la Treparricos 2013.

Fa un any
Després d'haver-me passat més d'un mes entre malalta i convalescent just abans de la Treparriscos 2012, em presento a Sabiñánigo amb l'únic objectiu d'acabar-la intentant baixar de les 4 hores. Sona el tret de sortida i començo en plan conservador, passo de llarg dels avituallaments, però m'aturo 5 minuts a Formigal. Faig foto, la publico, miro el twitter, em menjo una barreta i em poso una jaqueta per a la baixada. Mentrestant han passat algunes noies que acabava d'avançar durant la pujada, la majoria acompanyades pels seus gregaris, i em fa una 'mica' ràbia... Comença la baixada i veig que vaig força bé de temps, decideixo accelerar i m'enganxo a un grup, dono algun relleu cap al final i l'acabo a tope! Temps oficial 03:22:22, 40 minuts menys del què pensava! Em sorprenc a mi mateixa.

El dia després de fa un any
Resulta que he acabat en la posició 40 de la classificació femenina i no puc evitar començar a fer càlculs i conjectures. Si no m'hagués aturat, hauria escalat fins a la posició 28, més de 10 llocs d'una sola tacada. Si tingués una bici millor, més lleugera i amb millors 'desarrollos', podria escalar alguna posició més. Si m'acompanyés un gregari, com a moltes de les que han arribat per davant meu, podria restar alguns segons o potser minuts al temps final. Però sobretot penso que si hi hagués cregut i m'hagués esforçat, el resultat hauria estat molt diferent. A més, ara que conec el recorregut sé com m'he de dosificar i si entreno durant tot l'any, aprenc a patir, m'esforço durant la prova i es compleixen la resta de condicions, començo a creure en què l'any vinent puc arribar entre les 10 primeres classificades. És una marxa amb força nivell en la que la participació femenina és alta i sé que m'hauré d'esforçar si vull intentar-ho, però això em motiva. Neix la idea!

Passen els dies, les setmanes i els mesos
Durant l'estiu segueixo sumant kilòmetres i acumulant desnivell amb la Giant i a finals de setembre estreno bici! Una BH Cristal 7.9 amb quadre de carboni, geometria de noia, Compact, Shimano Ultegra, llantes Mavic no sé què... L'objectiu està marcat! Però no serà l'únic objectiu de la temporada i en el que queda de 2012 només sortiré dos dies amb la BH. Durant l'hivern em concentro en córrer per fer sub'50 en 10k (Jean Bouin 49:09; Nassos 48:01; Sant Antoni 48:15) i per a preparar la Trailwalker. Resultat, zero bici fins a Setmana Santa. Durant les mini vacances l'agafo dos dies, i al segon pujo Bracons. Em sento forta i penso que encara no està tot perdut, però decideixo aparcar la bici fins després de la Trailwalker. Entre la Trailwalker i Terra de Remences, l'objectiu intermedi, només hi ha tres setmanes i no para de ploure. Arribo a Terra de Remences amb només 700km, quan el normal seria anar com a mínim pels 2000km, i tot i no acabar de tenir bones sensacions, finalitzo entre les 9 primeres noies i la quarta de la meva categoria, i penso que encara no està tot perdut!

S'apropa el dia
El dimecres 5 de juny, 17 dies abans de la Treparriscos, surto a entrenar i a l'anar a canviar de plat se'm trenca 'la patilla' i em quedo literalment amb el desviador a mà. De fet això significa que em quedo sense bici i ara és quan penso que ja està tot perdut. M'agafa un 'baixon', em ve tot el cansament de cop, em desanimo, m'entra mal rotllo i em passo gairebé una setmana sense fer esport. Tot perdut... quina ràbia! Però no, el món està ple de gent solidària i entre les moltes bicis que m'ofereixen (gràcies amics!!!) n'hi ha una que encaixa més o menys amb la meva antropometria i amb el meu objectiu, "la bala negra". Malgrat que la bala és de carboni, té unes bones llantes Campagnolo i uns canvis Campagnolo Super Récord (cosa fina!), pesa una mica més que la meva i porta uns 'desarrollos' de semi-professional. Però això em torna a motivar i penso que encara no està tot perdut!

El dia ja ha arribat
És 22 de juny. Agafo la bala negra i vaig cap a la sortida pensant en què 1) han canviat més de la meitat del recorregut de la Treparriscos (enguany hi haurà més desnivell), 2) m'he quedat sense la meva BH, 3) no tinc gregari i 4) no he entrenat ni la meitat del què m'hagués agradat. Però sé que 1) a Terra de Remences em va anar molt millor del que m'esperava, 2) no em penso aturar a fer cap tweet en ruta! 3) m'esforçaré i si cal patiré, 4) fa un bon dia, 5) encara puc intentar sortir des del davant i 6) tinc bici collons! (perdó). Finalment el cinquè punt favorable no és compleix, no sé per on s'ha colat la gent, però acabo sortint des de bastant a la cua, amb la qual cosa serà difícil que pugui agafar un bon grup per a rodar i segurament que al tram entre Sabiñánigo i Biescas em trobaré algun tap i hauré d'avançar amb precaució perquè la carretera és estreta i el ferm dolent i els participants pot ser que tinguin poca experiència. I així és. Durant aquest tram i fins i tot a la pujada al Cotefablo avanço a molta gent. Intento agafar alguna roda, però no van al ritme que m'agradaria i tiro molts kilòmetres en solitari, especialment entre els dos ports. Inicio el segon port i començo a acusar el desgast, però conec a una altra ciclista, la Clara de València, i ens anem animant mútuament. Se'ns uneix una tercera noia i a l'últim túnel, a 20km de l'arribada, atrapem a una quarta, la Mª Ángeles, que va amb un gregari. Roden a un bon ritme, tenim vent de cara, ens posem a roda i a tope fins al final! No m'ha avançat cap noia en tota la marxa, no sé si hauré assolit l'objectiu, però he xalat i em sento satisfeta.

El dia després d'aquest any
Publiquen les classificacions (ordenades per número de dorsal, que les marxes cicloturistes no són competicions) i veig que he quedat en la posició 252 de la general entre 1683 finalistes i que he fet el 6è millor temps en categoria femenina de 172 arribades a meta. Satisfeta i contenta. Ara sé que puc fer-ho i que, a més, puc millorar. Tanmateix, no crec que em torni a marcar un objectiu d'aquest tipus. Ara sento que no necessito saber com estic en relació als altres i que no m'interessa mesurar els meus progressos en funció del nivell dels demés, de gent desconeguda que no sé si entrenen poc o molt i que uns anys poden ser uns i a l'altre uns altres (i cada cop més joves!). Tampoc faré conjectures sobre com m'hagués anat si hagués tingut la meva bici, si hagués entrenat més, si m'hagués acompanyat un gregari o si m'hagués pogut situar millor a la sortida. Aquestes variables, en tant que formen part del conjunt, crec que encara li donen més valor al resultat final, al meu resultat. Així que si no tornen a canviar el recorregut, hi tornaré i intentaré xalar i superar-me a mi mateixa, si les circumstàncies ho permeten.

Classificació femenina Treparriscos 2013
  1. Isabel Serrano Faradues (11282) 03:00:10
  2. Yolanda Valencia Hernández (11779) 03:02:16
  3. Karen Balbastre Faus (11129) 03:06:08
  4. Elvira Pérez Custodio (10004) 03:07:16
  5. Rosa Sarasa Salinas (10047) 03:08:19
  6. Pilar Vidal Llop (11244) 03:13:53
  7. Sonia Ortiz Fuentes (11146) 03:14:51
  8. Clara Suñer Navarro (11748) 03:16:40
  9. Elisa Lapeña Borjabad (11288) 03:17:51
  10. Mª Ángeles Tomás Mezcua (10452) i Naiara Zamora Berrondo (11094) 03:18:34

En fi, repte assolit!

divendres, 21 juny de 2013

Si la fatiga te está matando...


Si estàs fart d'intentar fer marca, si t'has cansat dels plans d'entrenament militar, si t'agobien els objectius, si els reptes et superen, si estàs avorrit de sentir a parlar de maratons, de tris, de trails, de jalfs, d'ultres i d'airons, si no pots més amb tan postureo, si vas de lesió en lesió i no aixeques cap, o si t'has quedat sense bici i et sents desmotivat... tranquil, del deporte también se sale ¡Con coraje!

La Pandilla Voladora a l'Intermedio de la Sexta.

dijous, 20 juny de 2013

Qué dura es la vida hermano, me quedé con el desviador en la mano...



Confirmat que quan les coses van malament, encara poden anar pitjor. I quan les coses poden anar a pitjor, tens dues opcions:

Opció 1: adaptar-te, pensar que encara no està tot perdut i intentar-ho.

Opció 2: enviar-ho tot a prendre per sac.

Sort que la incompetència d'uns a vegades queda compensada per la solidaritat d'uns altres.

dimarts, 18 juny de 2013

E lucevan le stelle



Diu que brillaven les estrelles i que la dugué a l'hort. Diu que feia olor de terra humida, que li resseguí la columna vertebral, que descobrí les seves formes i que tornà a tremolar. Oh, dolça besada! Diu que l'hora s'acaba, que ja ha passat i que s'esvaeix el somni que ja mai viurà. Surt el sol, plora i diu que no, que no havia estimat mai tant la vida. Mai tant.

Luciano Pavarotti al paper de Mario Cavaradossi interpretant 'E lucevan le stelle', l'ària final de Tosca de Giacomo Puccini.

#òperaambvambes

dijous, 6 juny de 2013

Moixons a la carretera



<obrim moment naïf>

La història que relato a continuació és real, i tan humana com animal. Una carretera comarcal, dos ocells, un conductor i un instant congelat a la meva memòria.

Ahir entrenant amb la bici, a l'arribar al punt més alt de la carretera de la Conreria m'aturo, em poso l'armilla i faig la foto de rigor a les vistes amb el mar a l'horitzó. Pujo a la bici i començo a agafar velocitat quan un cotxe que pujava s'ha aturat just després de la corba que hi ha al final de la recta. Segueixo apropant-me i veig al conductor que mira alguna cosa que hi ha al terra al mig de la carretera i que jo encara no identifico. Sóc gairebé a la seva alçada i ara sí que ho veig clar, veig un ocell esclafat amb els budells fora i, al seu costat, un altre ocell de peu mirant al primer absolutament immòbil. Passo de llarg sense haver acabat de pair l'escena. Segueixo baixant i recordo que mentre estava aturada han passat cotxes i ciclistes de pujada i de baixada. I l'ocell mort ja hi devia ser, i l'ocell viu i immòbil també devia ser al seu costat, al mig de la carretera ignorant els cotxes, les motos, els ciclistes i el perill. I jo m'adono que per un instant he estat testimoni d'una demostració d'autèntic amor animal.

I el conductor que es va aturar (quin gest tan noble), què deu ser d'ell? Què el va motivar a aturar-se? Va aconseguir salvar l'ocell viu? El va poder apartar de la carretera i l'ocell va tornar a volar? I els dos ocells, eren parella, tenien pollets, venien d'Àfrica, tenien papers, vull dir anella?

M'han quedat moltes preguntes sense resposta... És per aquest motiu que des d'aquest blog us demano que m'ajudeu a fer difusió d'aquesta història per a poder trobar al conductor solidari i així pugui rebre el reconeixement i els agraïments que es mereix, les disculpes que li dec per haver fet cas omís del meu deure de socors, i alhora pugui resoldre al món totes aquestes incògnites. Entre tots el trobarem!

</tanquem moment naïf>

dilluns, 3 juny de 2013

Informe Robinson: El secreto de Bartali



Esport, història, política, religió i activisme.

Un heroi damunt la bici, dins i fora de les competicions, durant l'època daurada del ciclisme i, a la vegada, la més fosca d'Europa.

Informe Robinson (abril): El secreto de Bartali, via @Krl_Ranger. Merci!