Terra de Remences

No recordo haver-ho experimentat abans, però el 12 de maig vaig tenir la sensació de sentir-me com una ciclista de debò. De veure des de dins tot el que normalment veig des de fora, més concretament des del sofà de casa o la cadira del bar. No és la primera marxa en què he participat, però la sortida ràpida i multitudinària de Terra de Remences amb la recta "mesetària" de les Preses i el públic a les voreres que vas deixant enrere a tota velocitat, et canvien el punt de vista. Llavors hi ha els carrers d'Olot amb els taps que es formen als girs i a les pujades en què has d'ensenyar els colzes per a obrir-te pas. Les carreteres tallades al trànsit amb els voluntaris alertant de les rotondes i els guals amb banderoles. El silenci de la pujada al Capsacosta, suar, arribar al coll, veure els voluntaris de l'avituallament oferint begudes a peu de carretera i pujar-me la cremallera del mallot abans de la baixada. Els "pelotons" rodant en bloc mentre deixes enrere camps, masies, ermites, cotxes aturats a la "cuenta" i aprofites per a menjar a sobre de la bici. Els carrers dels pobles, les voreres a menys d'un pam de la teva roda, la gent, les frenades, el rètol que et diu "acabes de sortir de Ripoll". Patir a l'últim port, fer la baixada "a tomba oberta", els relleus dels últims kms intentant esgarrapar alguns segons més i per fi creuar l'arc d'arribada amb el públic cridant-te i animant-te. Tenir un objectiu, estar motivada i perseguir-lo. Aquell dia jo era dins.

Temps final: 03:05:53
General: 264
Femenina: 9
Cat. G: 4