dijous, 22 de desembre del 2011

Córrer amb elegància



Igual que per a molts corredors/es novells, un cop superada la fase de sortir a córrer "reservant forces" i ganes per al següent entrenament –tots partim de què cansar-se no és bo, o no?–, la meva principal motivació va passar a ser començar a córrer cada cop més ràpid o cada vegada més lluny. La superació personal, si un no s'obsessiona i els objectius són realistes, com intentava que fos en el meu cas, és un bon incentiu i una bona manera de mantenir la motivació.

Per a assolir els objectius que em proposava, sempre intentava ser disciplinada i metòdica: em marcava un objectiu, un només, que fos assequible a mig termini, em dissenyava un pla, i no deixava que res hi interferís –del que depèn de la meva voluntat, és clar–.

Si tocava entrenar una triatló, complia amb les dues sessions de cada disciplina a la setmana i doblava els cap de setmana sense descans entre disciplines –així ho vaig fer per a la Garmin 2010–; Si tocava millorar la marca dels 10km, em prenia seriosament els entrenaments de qualitat –tant com els descansos– i estudiava els ritmes que havia de portar en cada moment –però una cosa és la teoria i l'altra la pràctica–; Si tocava debutar a una mitja marató al mes de gener, els caps de setmana eren per a fer tirades llargues i ajornava sense cap recança les lliscades sobre la neu per al mes de febrer –és clar, no va nevar–. Un objectiu darrera l'altre, seguits, però amb temps suficient per a anar-los assimilant.

I això va ser així fins que un dia, segurament àvida de nous objectius al veure que anava assolint tot el que em proposava –potser per això no ho valorava prou–, em vaig engrescar a participar en reptes gairebé simultanis i poc compatibles entre sí: intentar aproximar-me –sinó baixar– als 50' a la cursa dels Bombers mentre mirava d'allargar la temporada d'esquí de fons amb la Mitja Marató de Valls a la cantonada i amb una inscripció per a participar a la marxa cicloturista Terra de Remences –la curta, això sí–.

Casualitat o no, va ser en aquest moment (finals de març del 2011) quan vaig patir la primera lesió important que he tingut mai fent esport, un trencament de fibres, i que no s'ha produït com a conseqüència de cap caiguda, trompada, ensopegada, relliscada o qualsevol altra circumstància accidental.

Després de quatre setmanes subsistint només a base de natació i pilates reformer, l'ansietat per tornar a córrer i recuperar el temps perdut, per retrobar-me amb el meu (modest) nivell anterior i seguir amb la meva meteòrica –d'acord, incipient– progressió atlètica, era considerable. No és d'estranyar que el que hagués hagut de ser una recuperació progressiva, es convertís en una recaiguda també progressiva, però a més imparable. Aviat van arribar les sobrecàrregues, les contractures, les tenonitis, les fascitis –i, potser també, les periostitis–, totes elles amanides amb una torçada de turmell i una caiguda amb la bici.

Les conseqüències es poden resumir en tres. Afortunadament n'hi ha una de positiva, i és que he acabat millorant força la meva tècnica de natació. Entre les negatives hi ha una inversió econòmica equiparable a la d'un rescat financer en costejar-me visites a l'osteòpata, a fisioterapeutes amb teràpies vàries, a cal podòleg, entrenaments personals i productes farmacèutics, que si cremes fredes, cremes que donen escalfor, antiinflamatoris i complements alimentaris.

Però què són els diners al costat de les sensacions perdudes? Del plaer de córrer i sentir com l'aire t'acaricia la cara sense haver de pensar en les cames a cada impacte; de sentir com t'impulses amb força pujant una costa i el teu cor encara vol seguir bombant més sang a les cames; de soltar-te costa avall i sentir-te lleuger com una ploma, i voldries saltar ben lluny i ben amunt, voldries volar! –rollo Kilian–. D'això –que m'he mig inventat– ja gairebé no me'n recordo, fa massa temps, tant com el temps que fa que entreno i competeixo sense marcar-me objectius o havent-hi de renunciar. Alguns cops he acabat contenta, ja fos perquè venia d'un abandonament, perquè les expectatives eren encara més baixes que el resultat o perquè la prova era emblemàtica, però no puc dir que me'n sento satisfeta. I tot això, sense ànim de dramatitzar –ni de voler causar compassió, eh?–, acaba afectant negativament a la motivació.

Arribats a aquesta situació, urgeix aturar-se a reflexionar i a pensar en un remei per a guanyar la partida del doble o res –i no parlo només de cervesa–. Fa temps que rumio com sortir d'aquest sot, i la inspiració m'ha vingut gràcies a un vídeo que vaig veure al blog dels germans Teran, CA Ninots, abans de què es professionalitzessin amb La Bolsa del Corredor. Sota el títol de "Poesía en movimiento" van publicar un vídeo força curiós –el mateix que hi ha a l'inici d'aquest post– dels darrers metres de la final dels 10.000 als JJOO de Sidney 2000. Paul Tergat i Haile Gebrselassie es disputen l'or olímpic corrent a càmera lenta i al ritme d'una gravació canònicament "karajaniana", lenta i pausada, del segon moviment de l'Hivern de Vivaldi.

Hi ha dues coses que em fascinen d'aquest vídeo. Bé, tres. La tercera és la música, tant que ara ja no puc escoltar el 11è track de la gravació dirigida per Claudio Abbado que tinc a casa de Les Quatre Estacions.

Probablement Gebrselassie no sigui l'atleta amb l'estil més depurat de la història o de la seva època, ho desconec, però veure'l córrer en slow-motion em captiva. Em quedo absorta veient el seu moviment de cames, l’amplitud de les seves gambades, com eleva el cos i el manté recte a cada passa. M'hipnotitzen els seus moviments perfectes i precisos que són la suma de dos vectors, un d'ascendent que el fa vèncer la força de la gravetat i un altre que trenca la resistència de l’aire i el porta cap a la meta superant les immenses gambades d'un Tergat que encara la recta final escàs de forces i amb el tronc vacil·lant i mig doblegat.

Gebre córrer amb elegància, quan córrer amb elegància és córrer amb naturalitat, amb eficiència. Quan és senzillament córrer fàcil.

Però el que més em fascina i m'emociona d'aquest vídeo és la cara de Gebre al creuar la línia de meta. La seva expressió no és de mera satisfacció, és la d'una felicitat pregona, la d'una profunda pau interior –sí, la càmera lenta també hi ajuda–. Hi ha res millor per a l'esperit que la sensació de pau interior?! M'imagino que no.

Aquesta felicitat continguda, aquest estat de satisfacció suprema que mostra, només es pot assolir quan sents que has fet bé les coses –no és per la medalla d’or olímpic, frívols!–. No hi ha esclat perquè aquesta victòria no és cap sorpresa, sinó que està treballada, planificada i meditada.

Fer les coses bé. És fàcil de dir, però no tant senzill d'aconseguir. Per a fer les coses bé, a vegades cal tornar a començar –fer un reset- i saber identificar el punt de partida de la nova etapa. No es tracta tant de fer passos enrere, com de ser realista i admetre que no hi poden haver progressions partint dels propis límits. Es tracta de caminar ferm, de no fer el següent pas fins que has assegurat l'anterior. Es tracta de seguir un pla i ser constant. Quan un fa les coses bé, domina la situació i és conscient del què pot abastar en cada moment i de fins on pot arribar, i sobretot sap deixar per a més endavant el que hi ha més enllà dels límits actuals. Quan un fa les coses bé, és quan els límits es poden eixamplar.

Seguint aquestes pautes o aquesta idea, espero anar sentint com cada cop córrer serà més fàcil i natural, però sobretot més plaent. Llavors, com em solia passar després d'una bona cursa o d'un bon entrenament, acabaré amb un somriure semblant al de Gebre, d'aquells que triguen en esborrar-se.

Amb aquest nou objectiu, que en realitat és un desig, una il·lusió, confio deixar enrere el 2011 i el #ClubCoixTweet i encarar un 2012 sense lesions i en què pugui recuperar les sensacions perdudes.

Bones sensacions i feliç any nou a tothom!

PD: Si us ha interessat aquest post, us recomano que llegiu Enjoy Running de José Manunel Sánchez dels #RedRunners.

12 comentaris:

  1. Una reflexió vital i a la vegada necessària! Felicitats!

    Per a experiència pròpia, quan deixes de passar-t'ho bé corrent, sigui per lesions físiques o psíquiques, comences a perdre el temps trampejant com pots. Millor parar, reflexionar, descansar, desconnectar, canviar d'objectius, etc... i així poder tornar amb el cos i el cap ben posats. (Una cosa que sembla tant fàcil i lògica, però que a l'hora de la veritat costa molt de fer)

    El 2012 deixarem enrere el putu #ClubCoixTweet i de segur que ens ho tornarem a passar bé corrent!

    ResponElimina
  2. ja ho has tret tot fora !!!! Ara tornar a començar no serà tant díficil ànims !!!! Bon Nadal !!!!!!

    ResponElimina
  3. Hola David,

    Sí, sembla fàcil, però s'hi ha de posar molta voluntat per a seguir endavant quan les coses no acaben de funcionar com a un li agradaria. Toca insistir i trobar el punt que faci tornar a girar la roda.

    A veure si convoquem al #ClubCoixTweet per a dissoldre'l definitivament ;-)

    Salut!
    Pilar.

    ResponElimina
  4. Hola Alvaro,

    És una gran teràpia treure les coses fora, t'ajuda a veure-ho tot més clar, a trobar l'arrel del problema i et dóna pistes per a trobar la solució. No ho faig gaire sovint i la veritat és que ho necessitava.

    Salut i bon Nadal!
    Pilar.

    ResponElimina
  5. Gracies Pilar...tot aquest text es exactament el que necessitava llegir. Estic com tu en aquest punt...amb algun afegit laboral, pero en aquest punt de sortir a correr una mica perque toca, sense divertirme...es aquest un dels motius pel que he deixat la marato per un altre any.
    Pilar Gracies per dir-ho en veu alta!
    L'any que be sera millor, per força!
    Petonarros!

    ResponElimina
  6. Gràcies Aramis,

    Es una llàstima que hagis hagut de renunciar a la marató, però ja has fet bé si creus que no et sents amb ganes o forces suficients. Ja en vindran d'altres! Em sembla que s'hi ha d'anar molt mentalitzat. Jo no me l'he plantejat perquè crec que no la disfrutaria, això del mur em fa molt respecte. Però si segueixo corrent i fent mitges i veig que m'hi sento bé i que puc calcular i dosificar bé les forces en distàncies més llargues, potser algun dia m'animi a provar-ho, però haurà de ser un procés que m'hi porti de manera 'natural', gairebé sense adonar-me'n.

    Ànims, ara toca tornar a construir pas a pas i si ho fem bé (ja ho hem fet altres cops i podem) i amb una mica de sort, tot arribarà :-)

    Molta força per al 2012!

    Petons!
    Pilar.

    ResponElimina
  7. Gran post, Pilar. Tota una lliçó! Estic amb tu, córrer, com la pràctica de qualsevol altre esport, ha de ser una activitat plaent, que il•lusioni. Potser no és tan important tenir grans objectius, però sí moltes il•lusions. En el meu cas, la superació personal en si ja no em serveix com a objectiu perquè no m’il•lusiona. Fer els 10 km més ràpid no m’interessa tant com passar-m’ho bé experimentant noves sensacions en la pràctica de noves disciplines, com ara serà la marató i més cap a l’estiu, la natació i el triatló.

    Endavant, Pilar! Segur que el 2012 quedaran enrere aquest seguit de lesions i tornaràs a tenir molt bones sensacions. Ja tinc ganes de compartir-les amb tu en alguna cursa. Molt bon any!

    ResponElimina
  8. Hola Rosa,

    Trobo molt interessant això que dius dels objectius i les il·lusions. Amb un simple canvi de mot podem passar de sentir pressió a tenir desitjos i esperances. Els objectius són més quantificables, per contra a les il·lusions hi ha més qualitat.

    Ara me n'adono que "fer les coses bé" en realitat és més una il·lusió que no pas un objectiu.

    Et desitjo el millor amb la marató i la seva preparació. I jo també tinc ganes de compartir curses o algun entrenament amb tu... perquè això voldrà dir que ja estic a topeeee! ;-)

    Salut!
    Pilar.

    ResponElimina
  9. portava uns dies amb ganes de llegir aquesta entrada al bloc, tot i que no sabia cap on anava el tir. L'he llegit amb atenció, amb una mica de tristesa, i amb solidaritat ja que jo també a inici d'aquest any que ara mateix acaba he estat lesionada.
    ja saps jo nomès corr, i corro sense objectius excepcionals, sense pensar en un ultramarato o de córrer la marató des Sables .... però encara córrer m'il · lusiona, intentar fer-ho bé, rebaixar marques però respectant el meu fràgil cos de quarentona segueix sent el meu objectiu i cada dia lluito per això, entre altres coses per les quals cal lluitar. No tinc cap dubte que si he de parar una altra vegada per lesió o algun altre motiu, ho faré, escoltaré els metges i el meu cos i intentaré mirar endavant amb positivitat. És el que toca si ets esportista popular, sigui quin sigui el teu esport. I estaria la mar de contenta en veure que tu també faràs així al 2012, perquè t'he conegut gràcies a això i he compartit amb tu breus però intensos moments relacionats amb el esports que recordaré sempre amb afecte.
    Així que calma, sense pressa, objectius clars i cap ben alt i endavant!
    i mira que escriure això ha estat un gran esforç però entre els meus objectius 2012 està també el practicar més el català. Així que endavant amb objectius i projectes. Una forta abraçada

    ResponElimina
  10. Hola Romana,

    En primer lloc felicitar-te pel teu català, és excel·lent! Millor que el de molts natius i fins i tot catalanoparlants. Si mai necessites un cop de mà, t'ajudaré encantada.

    Potser pugui semblar una mica trist el post, especialment si un ha passat per una situació similar, però en realitat el vaig escriure per a enfocar millor les coses i tirar endavant #ambil·lusió :-)

    Està clar que si he arribat a la situació de no sentir plena satisfacció d'una afició, és que alguna cosa devia estar fent malament: no escoltar o no entendre el meu cos, obsessionar-me amb algun objectiu, agobiar-me pel que no toca, etc.

    He anat 'trampejant' com he pogut, com diu el David, però ara del què tinc ganes és de fer les coses bé i sentir-me'n contenta, orgullosa un altre cop. Si faig les coses com s'han de fer, pas a pas, metòdicament, si parteixo del punt correcte, és quan podré arribar als objectius.

    Per als Nassos, si no m'asfixio pel refredat i la cama dreta m'ho permet, l'únic objectiu que em proposo és mantenir el ritme dels 5 primers kms i no acabar més lenta del que he començat. Em sembla que és la base, ara veig que proposar-se millorar una marca sense ser capaç de dominar això, em sembla que és com enganyar-se a un mateix.

    Bé, doncs això, que ho enfoco d'una altra manera, però el que pretenc és el mateix, tornar-me a il·lusionar com diu la Rosa.

    Salut i endavant amb el nou blog :-)
    Pilar.

    ResponElimina
  11. Ya lo sabes, pero también lo pongo aquí. Me encanta este post y me ha hecho reflexionar y pararme a descansar para quitarme presiones y disfrutar.

    Al fin y al cabo, solo se trata de correr. :-D

    ResponElimina
  12. Hola JM,

    Y yo que me alegro de que te haya gustado el post, pero sobretodo de que te haya ayudado a quitarte presiones y puedas disfrutar más y mejor del correr :-)

    Entre tu post (Enjoy Running ) y el mío, yo también me he quitado un peso de encima. No lo escribí exactamente con esta intención, pero se ha acabado convirtiendo en un post catártico.

    He salido dos días a correr con el resfriado, lenta, lentísima y medio asfixiada, e increíblemente he acabado más contenta que unos días atrás corriendo más rápido. Y creo que la única diferencia está en que me he parado a reflexionar... ya ves, ni yo misma me lo creo.

    Pues ala, a correr y a pasarlo bien! Nos vemos en Nassos :-)

    Salut!
    Pilar.

    ResponElimina