Terra de Remences

No recordo haver-ho experimentat abans, però el 12 de maig vaig tenir la sensació de sentir-me com una ciclista de debò. De veure des de dins tot el que normalment veig des de fora, més concretament des del sofà de casa o la cadira del bar. No és la primera marxa en què he participat, però la sortida ràpida i multitudinària de Terra de Remences amb la recta "mesetària" de les Preses i el públic a les voreres que vas deixant enrere a tota velocitat, et canvien el punt de vista. Llavors hi ha els carrers d'Olot amb els taps que es formen als girs i a les pujades en què has d'ensenyar els colzes per a obrir-te pas. Les carreteres tallades al trànsit amb els voluntaris alertant de les rotondes i els guals amb banderoles. El silenci de la pujada al Capsacosta, suar, arribar al coll, veure els voluntaris de l'avituallament oferint begudes a peu de carretera i pujar-me la cremallera del mallot abans de la baixada. Els "pelotons" rodant en bloc mentre deixes enrere camps, masies, ermites, cotxes aturats a la "cuenta" i aprofites per a menjar a sobre de la bici. Els carrers dels pobles, les voreres a menys d'un pam de la teva roda, la gent, les frenades, el rètol que et diu "acabes de sortir de Ripoll". Patir a l'últim port, fer la baixada "a tomba oberta", els relleus dels últims kms intentant esgarrapar alguns segons més i per fi creuar l'arc d'arribada amb el públic cridant-te i animant-te. Tenir un objectiu, estar motivada i perseguir-lo. Aquell dia jo era dins.

Temps final: 03:05:53
General: 264
Femenina: 9
Cat. G: 4

No duele nada tanto como dejar de bailar

La voluptuosidad

La voluptuosidad

      «A veces me preguntan: ¿qué tiene de placentero la bicicleta? La pregunta me sorprende, porque creo que la respuesta es evidente. Con la bicicleta se obtiene placer, incluso se puede llegar a proporcionar satisfacción, pero esto es bastante secundario.
      Más allá del placer, he aquí la divina sorpresa, está la voluptuosidad. Con la bici, la voluptuosidad es diferente. Existe, yo la he experimentado. Lo que la hace seductora es que es inesperada, lo que la hace valiosa es su rareza. Es más que una sensación, es un sentimiento, porque consiste en emoción, además de acción. A riesgo de sorprender a más de uno diré que no hay voluptuosidad sobre la bicicleta durante la competición. En carrera, la amenaza del fracaso o la excitación del éxito generan en el mejor de los casos euforia, que al lado de la voluptuosidad es más bien vulgar.
      La voluptuosidad sobre la bicicleta es algo delicado, íntimo y efímero. Llega, te invade, te arrebata y luego se va. Es para ti solo. Es una combinación de velocidad, de fuerza y gracia. Es puro júbilo.»

Jean Bobet, "Mañana salimos". Cultura Ciclista, 2012. Traducció de Bernat López.

Au!

L'amor em llepa i m'ho dón' tot,
em fa cardar, menjar, dormir,
de fred em guarda i de calor,
m'ama els baballs, m'omple els sospirs,
em torna sant i màgic,
vol que l'abraci despullat
em deixa i tot al coll plorar,
no vol que els déus em matin,
no em vol trair ni enganyar
i sóc ben seu i té els meus daus.

Però jo estimo el meu dolor
i així traeixo i faig trair
i així tinc por i així faig por
i em poso així gelós de mi,
que no hi hagi res fàcil,
i així l'orgull cau del cavall
i així vaig perdut i robat
per un fantasma quasi
i així l'amor el duc forçat
perquè l'amor no em deixi en paus.

Doncs dic que així se'm mor l'amor
i així la dona faig patir
per adorar-la per favor
fins a ofegar-la de desig
per un pinyol de dàtil,
per un donar-se que es fa fals,
per un dependre fantasmal
fins que es torna automàtic,
llavors em deixa amb els meus mals,
llavors em diu: si et toco, caus.

Aquell que creu en el perdó
no té perdó si creu que sí
i el perdonat porta la flor
sense haver-se-la vist venir
i si venç el desvari
de les deslleials voluntats
que tapen fets desmesurats
ragin d'on ragin
és que ha vençut els vigilants
de la presó de les mil claus.

Perd prou prats prenys a preu de pou
qui el crim curt cull com carn per si
vol vil vi, velar-se el valor,
dur draps de dol, dany amb estil
sense assessors simpàtics,
llum el llom llast lleig,
llord llot llogat,
poll pres llepable i no llepat
tractant l'astral estalvi
del dret del dring d'amor cobrat:
ploc pel pres, poc pres em complaus.

No val valent volàtil
que a veus ven vent de voluntats
si el plau ni s'hi veu ni vol aus.

Enric Casasses, El poble del costat (Empúries 1993 i 2008).

Dale gas y pa'lante

Hi ha dies en què necessites anar endavant, endavant i endavant i no mirar enrere.
Hi ha dies en què la idea de tornar a veure per allí on has passat pot fer-te aturar de cop.
Hi ha dies en què el fet de caminar cap a allò desconegut t'empeny a seguir.
Hi ha dies en què senzillament vols anar lluny, ben lluny, més lluny que mai.

En dies així no hi ha res millor que començar a córrer en la mateixa direcció.
En dies així és quan un camí paral·lel al mar i a la via del tren es converteix en el teu camí cap a Ítaca... que el camí sigui llarg!

Dale gas y pa'lante
Diumenge 7 d'abril 2013, 9:47
Distància: 30,33 km
Temps: 3:00:03
Ritme mig: 5:56 min/km
Altura guanyada: 116 m

La tornada en un tren de Rodalies. #estonosepara

Córrer amb elegància

Igual que per a molts corredors/es novells, un cop superada la fase de sortir a córrer "reservant forces" i ganes per al següent entrenament –tots partim de què cansar-se no és bo, o no?–, la meva principal motivació va passar a ser començar a córrer cada cop més ràpid o cada vegada més lluny. La superació personal, si un no s'obsessiona i els objectius són realistes, com intentava que fos en el meu cas, és un bon incentiu i una bona manera de mantenir la motivació.

Per a assolir els objectius que em proposava, sempre intentava ser disciplinada i metòdica: em marcava un objectiu, un només, que fos assequible a mig termini, em dissenyava un pla, i no deixava que res hi interferís –del que depèn de la meva voluntat, és clar–.

Si tocava entrenar una triatló, complia amb les dues sessions de cada disciplina a la setmana i doblava els cap de setmana sense descans entre disciplines –així ho vaig fer per a la Garmin 2010–; Si tocava millorar la marca dels 10km, em prenia seriosament els entrenaments de qualitat –tant com els descansos– i estudiava els ritmes que havia de portar en cada moment –però una cosa és la teoria i l'altra la pràctica–; Si tocava debutar a una mitja marató al mes de gener, els caps de setmana eren per a fer tirades llargues i ajornava sense cap recança les lliscades sobre la neu per al mes de febrer –és clar, no va nevar–. Un objectiu darrera l'altre, seguits, però amb temps suficient per a anar-los assimilant.

I això va ser així fins que un dia, segurament àvida de nous objectius al veure que anava assolint tot el que em proposava –potser per això no ho valorava prou–, em vaig engrescar a participar en reptes gairebé simultanis i poc compatibles entre sí: intentar aproximar-me –sinó baixar– als 50' a la cursa dels Bombers mentre mirava d'allargar la temporada d'esquí de fons amb la Mitja Marató de Valls a la cantonada i amb una inscripció per a participar a la marxa cicloturista Terra de Remences –la curta, això sí–.

Casualitat o no, va ser en aquest moment (finals de març del 2011) quan vaig patir la primera lesió important que he tingut mai fent esport, un trencament de fibres, i que no s'ha produït com a conseqüència de cap caiguda, trompada, ensopegada, relliscada o qualsevol altra circumstància accidental.

Després de quatre setmanes subsistint només a base de natació i pilates reformer, l'ansietat per tornar a córrer i recuperar el temps perdut, per retrobar-me amb el meu (modest) nivell anterior i seguir amb la meva meteòrica –d'acord, incipient– progressió atlètica, era considerable. No és d'estranyar que el que hagués hagut de ser una recuperació progressiva, es convertís en una recaiguda també progressiva, però a més imparable. Aviat van arribar les sobrecàrregues, les contractures, les tenonitis, les fascitis –i, potser també, les periostitis–, totes elles amanides amb una torçada de turmell i una caiguda amb la bici.

Les conseqüències es poden resumir en tres. Afortunadament n'hi ha una de positiva, i és que he acabat millorant força la meva tècnica de natació. Entre les negatives hi ha una inversió econòmica equiparable a la d'un rescat financer en costejar-me visites a l'osteòpata, a fisioterapeutes amb teràpies vàries, a cal podòleg, entrenaments personals i productes farmacèutics, que si cremes fredes, cremes que donen escalfor, antiinflamatoris i complements alimentaris.

Però què són els diners al costat de les sensacions perdudes? Del plaer de córrer i sentir com l'aire t'acaricia la cara sense haver de pensar en les cames a cada impacte; de sentir com t'impulses amb força pujant una costa i el teu cor encara vol seguir bombant més sang a les cames; de soltar-te costa avall i sentir-te lleuger com una ploma, i voldries saltar ben lluny i ben amunt, voldries volar! –rollo Kilian–. D'això –que m'he mig inventat– ja gairebé no me'n recordo, fa massa temps, tant com el temps que fa que entreno i competeixo sense marcar-me objectius o havent-hi de renunciar. Alguns cops he acabat contenta, ja fos perquè venia d'un abandonament, perquè les expectatives eren encara més baixes que el resultat o perquè la prova era emblemàtica, però no puc dir que me'n sento satisfeta. I tot això, sense ànim de dramatitzar –ni de voler causar compassió, eh?–, acaba afectant negativament a la motivació.

Arribats a aquesta situació, urgeix aturar-se a reflexionar i a pensar en un remei per a guanyar la partida del doble o res –i no parlo només de cervesa–. Fa temps que rumio com sortir d'aquest sot, i la inspiració m'ha vingut gràcies a un vídeo que vaig veure al blog dels germans Teran, CA Ninots, abans de què es professionalitzessin amb La Bolsa del Corredor. Sota el títol de "Poesía en movimiento" van publicar un vídeo força curiós –el mateix que hi ha a l'inici d'aquest post– dels darrers metres de la final dels 10.000 als JJOO de Sidney 2000. Paul Tergat i Haile Gebrselassie es disputen l'or olímpic corrent a càmera lenta i al ritme d'una gravació canònicament "karajaniana", lenta i pausada, del segon moviment de l'Hivern de Vivaldi.

Hi ha dues coses que em fascinen d'aquest vídeo. Bé, tres. La tercera és la música, tant que ara ja no puc escoltar el 11è track de la gravació dirigida per Claudio Abbado que tinc a casa de Les Quatre Estacions.

Probablement Gebrselassie no sigui l'atleta amb l'estil més depurat de la història o de la seva època, ho desconec, però veure'l córrer en slow-motion em captiva. Em quedo absorta veient el seu moviment de cames, l’amplitud de les seves gambades, com eleva el cos i el manté recte a cada passa. M'hipnotitzen els seus moviments perfectes i precisos que són la suma de dos vectors, un d'ascendent que el fa vèncer la força de la gravetat i un altre que trenca la resistència de l’aire i el porta cap a la meta superant les immenses gambades d'un Tergat que encara la recta final escàs de forces i amb el tronc vacil·lant i mig doblegat.

Gebre córrer amb elegància, quan córrer amb elegància és córrer amb naturalitat, amb eficiència. Quan és senzillament córrer fàcil.

Però el que més em fascina i m'emociona d'aquest vídeo és la cara de Gebre al creuar la línia de meta. La seva expressió no és de mera satisfacció, és la d'una felicitat pregona, la d'una profunda pau interior –sí, la càmera lenta també hi ajuda–. Hi ha res millor per a l'esperit que la sensació de pau interior?! M'imagino que no.

Aquesta felicitat continguda, aquest estat de satisfacció suprema que mostra, només es pot assolir quan sents que has fet bé les coses –no és per la medalla d’or olímpic, frívols!–. No hi ha esclat perquè aquesta victòria no és cap sorpresa, sinó que està treballada, planificada i meditada.

Fer les coses bé. És fàcil de dir, però no tant senzill d'aconseguir. Per a fer les coses bé, a vegades cal tornar a començar –fer un reset- i saber identificar el punt de partida de la nova etapa. No es tracta tant de fer passos enrere, com de ser realista i admetre que no hi poden haver progressions partint dels propis límits. Es tracta de caminar ferm, de no fer el següent pas fins que has assegurat l'anterior. Es tracta de seguir un pla i ser constant. Quan un fa les coses bé, domina la situació i és conscient del què pot abastar en cada moment i de fins on pot arribar, i sobretot sap deixar per a més endavant el que hi ha més enllà dels límits actuals. Quan un fa les coses bé, és quan els límits es poden eixamplar.

Seguint aquestes pautes o aquesta idea, espero anar sentint com cada cop córrer serà més fàcil i natural, però sobretot més plaent. Llavors, com em solia passar després d'una bona cursa o d'un bon entrenament, acabaré amb un somriure semblant al de Gebre, d'aquells que triguen en esborrar-se.

Amb aquest nou objectiu, que en realitat és un desig, una il·lusió, confio deixar enrere el 2011 i el #ClubCoixTweet i encarar un 2012 sense lesions i en què pugui recuperar les sensacions perdudes.

Bones sensacions i feliç any nou a tothom!

PD: Si us ha interessat aquest post, us recomano que llegiu Enjoy Running de José Manunel Sánchez dels #RedRunners.

Triatló de Puigcerdà o el misteriós cas del neoprè assassí

Primera prova de la temporada i primer #fail.

No devien passar més de 5 o 6 minuts de l'inici de la prova quan de les verdoses i tèrboles aigües de l'estany de Puigcerdà n'emergia una silueta derrotada i desconcertada traient-se les ulleres i el gorro, i descordant-se el neoprè.

Aquesta silueta de nàufrag era la meva. Abandonava la prova convençuda que l'opressió del neoprè no em deixava respirar. La sensació d'asfíxia que sentia als pocs metres d'iniciar el segment de natació no era normal i no em veia capaç de seguir nadant durant encara uns 600 metres més en aquelles condicions. Així que resignada i maleint el neoprè vaig sortir de l'aigua quan, per al meu consol, em vaig trobar amb dos triatletes més que havien decidit abandonar pel mateix motiu. L'un s'havia tret el neoprè dins de l'aigua (quin crack!) i l'havia deixat a la barca, l'altre confessava que s'havia engreixat des que se'l va comprar 5 anys enrere.

Des del fatídic dia he tornat a nadar amb neoprè en dos ocasions més, però en cap d'aquestes ocasions he experimentat la mateixa sensació d'ofegament, si més no en la mateixa intensitat. Aquest fet, i més tard la xerrada de la Tere Fullana al Clínic de natació en aigües obertes, em fan sospitar que la causa del meu 'tri-naufragi' no sigui única i segurament pugui estar més repartida, així que per tal d'analitzar-ho enumeraré les possibles causes:

(1) El neoprè sembla a priori el principal culpable. De fet, d'ell en deriven fins a quatre variables com a mínim: la talla, saber-se'l posar correctament, la manca de costum i la qualitat del material i de la confecció. El neoprè el vaig comprar a Wiggle sense haver-me'l emprovat prèviament. Vaig escollir la talla S (contorn: 83-89 cm; alçada: 157-167; Pes: 54-61 kg) bàsicament per encaixar dins els paràmetres de pes i contorn, perquè per alçada sóc una M. El contorn en sí mateix pot fluctuar, jo me'l vaig mesurar en repòs, però quan nado i aspiro aire segur que aquest augmenta i llavors s'acosta més al de la talla M. D'altra banda, el fet de no haver respectat l'alçada de la talla, fa que el neoprè em quedi una mica curt del tronc, que em tibi de l'esquena i tendeixi a escanyar-me el coll per davant. Però ja abans del triatló vaig descobrir que si en posar-me'l miro de pujar-lo bé del darrera, l'escanyament ja no és tant acusat o, fins i, tot tant perceptible. Això últim unit al fet que m'he anat acostumant a ell, fan que el neoprè vagi deixant de ser el principal causant del fiasco.

(2) No haver escalfat a l'aigua. Passats els dies, aquesta circumstància és la que va prenent més força com a responsable de les sensacions negatives del principi del segment de natació. Crec que el transcurs de la prova hagués canviat notablement d'haver escalfat prèviament a les aigües de l'estany, que per cert, no estaven tant fredes (18ºC) com m'havien dit. Aquest va ser un greu error, ja que a banda de la importància d'escalfar sempre en qualsevol esport i d'aclimatar-se en el cas de l'aigua, sé que el meu rendiment en natació s'incrementa força passats els 400 metres. Però vaig arribar a la sortida amb el temps molt just i tampoc hagués pogut fer gaires braçades.

(3) Canvi d'estratègia a la sortida. Donat els cops que reps a una sortida de triatló, sempre havia preferit sortir dels últims i anar progressant, però tot i que t'estalvies unes quantes garrotades, sempre acabes perdent alguns segons o, fins i tot, minuts. Però els bons resultats assolits en els meus darrers entrenaments i el bon paper (una que no necessita padrins) en el segment de natació de la triatló indoor de Can Ricart, m'havien donat confiança per a intentar sortir des del davant i provar de distanciar-me. Però una cosa és nadar pel teu carril a la piscina, o de boia en boia al mar, i l'altra és llançar-te a l'aigua amb 100 o més nadadors/es a la vegada. S'hi ha d'estar molt més avesat...

(4) La manca de mentalització. Aquesta circumstància no afecta a la respiració directament, però de ben segur fa minvar aquell punt de motivació i sacrifici que et fa vèncer l'adversitat. Un seguit de lesions i dolors persistents a la cama dreta em van impedir preparar-me com hagués desitjat. Malgrat tot, pensava que si punxava, ho faria al segment de cursa a peu i no al de natació.

Després de l'enumeració i l'anàlisi, la quantificació:

Capacitat pulmonar (si no hagués fumat mai porros): 100%
Opressió del neoprè: -20%
No haver escalfat: -35%
Canvi d'estratègia: -25%
Capacitat pulmonar restant: 20%.
Amb aquestes resultat, no és estrany que sentís asfíxia!

Afortunadament la meva participació al triatló de Puigcerdà no va finalitzar a l'aigua. Fer 150 km entre Barcelona i Puigcerdà per acabar nadant poc més de 100 metres i perdre'm una matinal esportiva no entrava dins als meus plans. Així que vaig agafar la bici i m'ho vaig prendre com un entrenament. El segment de ciclisme em va anar força bé, no així el de la cursa a peu en què van aparèixer les molèsties de la cama dreta i vaig haver de serrar ben fort les dents per poder acabar.

Next round: Triatló de la Vila, Barcelona 17/07/2011

Projecte de triatleta

Aquesta temporada m'he proposat un repte, convertir el projecte de triatleta en una realitat.

Aquest "projecte" el vaig engegar ara fa un any amb l'objectiu de diversificar els meus entrenaments i alhora, recuperar dues de les pràctiques esportives que havia anat abandonant degut al mal d'esquena que vaig patir durant uns anys. Tanmateix, he de confesar que aquest raonament és més una conclusió a posteriori, que no pas fruit d'una meditació prèvia.

El veritable detonant que va posar en marxa el projecte de triatleta va ser un atac d'obtimisme que vaig patir gràcies a les sensacions de tornar a rodar amb la bici de carretera per primer cop després de gairebé 4 anys. Aquest fet, unit a la meva fe, tant cega com injustificada, en les meves habilitats aquàtiques, van fer que m'inscrivís a la modalitat sprint del Garmin Barcelona Triathlon!

Afortunadament, a primers d'agost del 2010, quan ja començava a percebre que el gran dia (17 d'octubre) se m'estava acostant perillosament i que jo no estava fent res, em vaig submergir en un bon bany de realitat. Gràcies a @mcalpena (Mar, mai t'estaré suficientment agraïda, atenció a la crònica!) em vaig assabentar de l'existència de l'Aquatló de Blanes. El meu pas per la II Aquatló Popular (mentida, tots eren pro) Vila de Blanes és d'aquells per: opció 1) oblidar; opció 2) treure'n conclusions. Ràpidament vaig optar per l'opció 2, i aquella mateixa tarda em vaig inscriure a la 1era Triatló de la Dona; vaig decidir que m'agafaria un entrenador personal de natació (fet que no vaig aconseguir fins al setembre); i vaig passar de fullejar Triatlón Deporte para todos de Miguel Ángel Torres Navarro (Ed. Paidotribo), a "empollar-me'l" com si m'anés a presentar a unes oposicions.

Gràcies a l'Aquatló de Blanes i a la Triatló de la Dona, vaig poder afrontar la Garmin sabent quins eren els meus punts forts (realment pocs) i quins eren els meus punts dèbils i que havia de millorar.

Natació
A favor tinc que des de sempre he respirat alternativament pels dos costats, el que et permet ser capaç en tot moment de respirar pel costat contrari de per on venen les onades en aigües obertes, i a més, el moviment i la tècnica de la braçada per on treus el cap no es veu perjudicada per aquest fet.
L'altre punt a favor és que amb el crol em mantinc flotant en posició horitzontal i l'esforç que faig per avançar no es veu frenat per la resistència d'unes cames enfonsades.
Per contra, he hagut de millorar la braçada estirant bé el braç al davant, fent la S sota l'aigua intentant no enfonsar gaire el braç, mantenir els dits junts de la mà per empènyer més quantitat d'aigua, acabar la braçada amb el braç estirat i aixecar bé el colze.
També he hagut d'aprendre a moure els peus de manera més intel·ligent, sobretot per tal d'afrontar tirades llargues, nadar en aigües obertes o per fer una triatló. En aquests casos no es convenient fer moltes "patades" perquè ens fatigarem abans, ens poden agafar rampes a la bici i no són pràctiques per a quan volem treure el cos de l'aigua per a superar alguna onada o per a orientar-nos, en aquests casos, hem de fer dues patades fortes, en el moment que acabem una braçada, per a què ens ajudin a aixecar el cos.
També vaig acusar una manca de rodatge en tirades llargues, però això és de fàcil solució: hores a la piscina o al mar, etc.
I finalment, amb el que menys hi comptava i que més em va perjudicar va ser la manca d'orientació en aigües obertes. Però això té la mateixa solució que l'anterior, aprendre un parell de trucs (com treure el cap per davant i agafar referències) i fer hores i kilòmetres en aigües obertes.

Bici
Aquest és el segment que suposadament se'm dóna millor, però el fet de què a continuació arribi la part més dura per a mi m'obliga a dosificar-me força, ja que tot l'esforç que pogués fer a la bici no em serviria de res si després punxo a la cursa a peu. I el cert és que molts cops és difícil controlar-se quan et sents fort i/o vols seguir alguna roda.

Cursa a peu
Aquest és el segment en el què pateixo més, és l'esport que més em fatiga i arriba en el punt en què un està ja més cansat i les forces escassegen. Per a mi, el primer kilòmetre a peu és la part més dura de tota la triatló, les cames no em responen i les pulsacions se'm disparen. L'únic que n'empeny a seguir endavant és saber que ja només em queden 4 kilòmetres i escaig!

Transicions
Aquí és on realment sumo minuts inútilment, encara que sempre pots pensar que aquests minuts no són tan inútils, ja t'ajuden a recuperar. Les transicions requereixen molta concentració i organització i també fer algunes concessions, com ara que deixi de posar-me els guants al segment de ciclisme.

Doncs bé, aquesta temporada les proves que he escollit, totes sprint (750m + 20km + 5km), per tal de convertir en realitat el #projectedetriatleta són 3, de moment:

1. Triatló de Puigcerdà (25/06/2011). L'afronto en un moment encara molt prematur pel que fa a preparació. En els darrers mesos he encadenat algunes lesions i, a menys de 24 hores per a la prova, encara tinc molèsties als ísquios que m'impedeixen córrer amb comoditat. El de Puigcerdà és el que té el segment de bici més dur dels 3 triatlons que tinc programats i també m'inquieta el fet de que només hi hagin 49 dones inscrites, 34 de les quals de la meva categoria (ABF).

2. Triatló de la Vila (Vila Olímpica 17/07/2011). Aquest triatló es nada sense neoprè i no sé si seré capaç de fer-ho si m'assabento de la presència de meduses. La peculiaritat que té aquesta prova és que hi ha una sortida per a les dones, però després d'haver participat a la triatló de la dona, dubto que això suposi cap avantatge.

3. Garmin Barcelona Triathlon (La Mar Bella 16/10/2011). L'objectiu és fer-la millor que l'any anterior i patint el mínim possible per a que, com dic sempre, em quedin ganes de continuar participant en competicions esportives en general i en proves combinades en particular.