Córrer amb elegància

Igual que per a molts corredors/es novells, un cop superada la fase de sortir a córrer "reservant forces" i ganes per al següent entrenament –tots partim de què cansar-se no és bo, o no?–, la meva principal motivació va passar a ser començar a córrer cada cop més ràpid o cada vegada més lluny. La superació personal, si un no s'obsessiona i els objectius són realistes, com intentava que fos en el meu cas, és un bon incentiu i una bona manera de mantenir la motivació.

Per a assolir els objectius que em proposava, sempre intentava ser disciplinada i metòdica: em marcava un objectiu, un només, que fos assequible a mig termini, em dissenyava un pla, i no deixava que res hi interferís –del que depèn de la meva voluntat, és clar–.

Si tocava entrenar una triatló, complia amb les dues sessions de cada disciplina a la setmana i doblava els cap de setmana sense descans entre disciplines –així ho vaig fer per a la Garmin 2010–; Si tocava millorar la marca dels 10km, em prenia seriosament els entrenaments de qualitat –tant com els descansos– i estudiava els ritmes que havia de portar en cada moment –però una cosa és la teoria i l'altra la pràctica–; Si tocava debutar a una mitja marató al mes de gener, els caps de setmana eren per a fer tirades llargues i ajornava sense cap recança les lliscades sobre la neu per al mes de febrer –és clar, no va nevar–. Un objectiu darrera l'altre, seguits, però amb temps suficient per a anar-los assimilant.

I això va ser així fins que un dia, segurament àvida de nous objectius al veure que anava assolint tot el que em proposava –potser per això no ho valorava prou–, em vaig engrescar a participar en reptes gairebé simultanis i poc compatibles entre sí: intentar aproximar-me –sinó baixar– als 50' a la cursa dels Bombers mentre mirava d'allargar la temporada d'esquí de fons amb la Mitja Marató de Valls a la cantonada i amb una inscripció per a participar a la marxa cicloturista Terra de Remences –la curta, això sí–.

Casualitat o no, va ser en aquest moment (finals de març del 2011) quan vaig patir la primera lesió important que he tingut mai fent esport, un trencament de fibres, i que no s'ha produït com a conseqüència de cap caiguda, trompada, ensopegada, relliscada o qualsevol altra circumstància accidental.

Després de quatre setmanes subsistint només a base de natació i pilates reformer, l'ansietat per tornar a córrer i recuperar el temps perdut, per retrobar-me amb el meu (modest) nivell anterior i seguir amb la meva meteòrica –d'acord, incipient– progressió atlètica, era considerable. No és d'estranyar que el que hagués hagut de ser una recuperació progressiva, es convertís en una recaiguda també progressiva, però a més imparable. Aviat van arribar les sobrecàrregues, les contractures, les tenonitis, les fascitis –i, potser també, les periostitis–, totes elles amanides amb una torçada de turmell i una caiguda amb la bici.

Les conseqüències es poden resumir en tres. Afortunadament n'hi ha una de positiva, i és que he acabat millorant força la meva tècnica de natació. Entre les negatives hi ha una inversió econòmica equiparable a la d'un rescat financer en costejar-me visites a l'osteòpata, a fisioterapeutes amb teràpies vàries, a cal podòleg, entrenaments personals i productes farmacèutics, que si cremes fredes, cremes que donen escalfor, antiinflamatoris i complements alimentaris.

Però què són els diners al costat de les sensacions perdudes? Del plaer de córrer i sentir com l'aire t'acaricia la cara sense haver de pensar en les cames a cada impacte; de sentir com t'impulses amb força pujant una costa i el teu cor encara vol seguir bombant més sang a les cames; de soltar-te costa avall i sentir-te lleuger com una ploma, i voldries saltar ben lluny i ben amunt, voldries volar! –rollo Kilian–. D'això –que m'he mig inventat– ja gairebé no me'n recordo, fa massa temps, tant com el temps que fa que entreno i competeixo sense marcar-me objectius o havent-hi de renunciar. Alguns cops he acabat contenta, ja fos perquè venia d'un abandonament, perquè les expectatives eren encara més baixes que el resultat o perquè la prova era emblemàtica, però no puc dir que me'n sento satisfeta. I tot això, sense ànim de dramatitzar –ni de voler causar compassió, eh?–, acaba afectant negativament a la motivació.

Arribats a aquesta situació, urgeix aturar-se a reflexionar i a pensar en un remei per a guanyar la partida del doble o res –i no parlo només de cervesa–. Fa temps que rumio com sortir d'aquest sot, i la inspiració m'ha vingut gràcies a un vídeo que vaig veure al blog dels germans Teran, CA Ninots, abans de què es professionalitzessin amb La Bolsa del Corredor. Sota el títol de "Poesía en movimiento" van publicar un vídeo força curiós –el mateix que hi ha a l'inici d'aquest post– dels darrers metres de la final dels 10.000 als JJOO de Sidney 2000. Paul Tergat i Haile Gebrselassie es disputen l'or olímpic corrent a càmera lenta i al ritme d'una gravació canònicament "karajaniana", lenta i pausada, del segon moviment de l'Hivern de Vivaldi.

Hi ha dues coses que em fascinen d'aquest vídeo. Bé, tres. La tercera és la música, tant que ara ja no puc escoltar el 11è track de la gravació dirigida per Claudio Abbado que tinc a casa de Les Quatre Estacions.

Probablement Gebrselassie no sigui l'atleta amb l'estil més depurat de la història o de la seva època, ho desconec, però veure'l córrer en slow-motion em captiva. Em quedo absorta veient el seu moviment de cames, l’amplitud de les seves gambades, com eleva el cos i el manté recte a cada passa. M'hipnotitzen els seus moviments perfectes i precisos que són la suma de dos vectors, un d'ascendent que el fa vèncer la força de la gravetat i un altre que trenca la resistència de l’aire i el porta cap a la meta superant les immenses gambades d'un Tergat que encara la recta final escàs de forces i amb el tronc vacil·lant i mig doblegat.

Gebre córrer amb elegància, quan córrer amb elegància és córrer amb naturalitat, amb eficiència. Quan és senzillament córrer fàcil.

Però el que més em fascina i m'emociona d'aquest vídeo és la cara de Gebre al creuar la línia de meta. La seva expressió no és de mera satisfacció, és la d'una felicitat pregona, la d'una profunda pau interior –sí, la càmera lenta també hi ajuda–. Hi ha res millor per a l'esperit que la sensació de pau interior?! M'imagino que no.

Aquesta felicitat continguda, aquest estat de satisfacció suprema que mostra, només es pot assolir quan sents que has fet bé les coses –no és per la medalla d’or olímpic, frívols!–. No hi ha esclat perquè aquesta victòria no és cap sorpresa, sinó que està treballada, planificada i meditada.

Fer les coses bé. És fàcil de dir, però no tant senzill d'aconseguir. Per a fer les coses bé, a vegades cal tornar a començar –fer un reset- i saber identificar el punt de partida de la nova etapa. No es tracta tant de fer passos enrere, com de ser realista i admetre que no hi poden haver progressions partint dels propis límits. Es tracta de caminar ferm, de no fer el següent pas fins que has assegurat l'anterior. Es tracta de seguir un pla i ser constant. Quan un fa les coses bé, domina la situació i és conscient del què pot abastar en cada moment i de fins on pot arribar, i sobretot sap deixar per a més endavant el que hi ha més enllà dels límits actuals. Quan un fa les coses bé, és quan els límits es poden eixamplar.

Seguint aquestes pautes o aquesta idea, espero anar sentint com cada cop córrer serà més fàcil i natural, però sobretot més plaent. Llavors, com em solia passar després d'una bona cursa o d'un bon entrenament, acabaré amb un somriure semblant al de Gebre, d'aquells que triguen en esborrar-se.

Amb aquest nou objectiu, que en realitat és un desig, una il·lusió, confio deixar enrere el 2011 i el #ClubCoixTweet i encarar un 2012 sense lesions i en què pugui recuperar les sensacions perdudes.

Bones sensacions i feliç any nou a tothom!

PD: Si us ha interessat aquest post, us recomano que llegiu Enjoy Running de José Manunel Sánchez dels #RedRunners.