Projecte de triatleta

Aquesta temporada m'he proposat un repte, convertir el projecte de triatleta en una realitat.

Aquest "projecte" el vaig engegar ara fa un any amb l'objectiu de diversificar els meus entrenaments i alhora, recuperar dues de les pràctiques esportives que havia anat abandonant degut al mal d'esquena que vaig patir durant uns anys. Tanmateix, he de confesar que aquest raonament és més una conclusió a posteriori, que no pas fruit d'una meditació prèvia.

El veritable detonant que va posar en marxa el projecte de triatleta va ser un atac d'obtimisme que vaig patir gràcies a les sensacions de tornar a rodar amb la bici de carretera per primer cop després de gairebé 4 anys. Aquest fet, unit a la meva fe, tant cega com injustificada, en les meves habilitats aquàtiques, van fer que m'inscrivís a la modalitat sprint del Garmin Barcelona Triathlon!

Afortunadament, a primers d'agost del 2010, quan ja començava a percebre que el gran dia (17 d'octubre) se m'estava acostant perillosament i que jo no estava fent res, em vaig submergir en un bon bany de realitat. Gràcies a @mcalpena (Mar, mai t'estaré suficientment agraïda, atenció a la crònica!) em vaig assabentar de l'existència de l'Aquatló de Blanes. El meu pas per la II Aquatló Popular (mentida, tots eren pro) Vila de Blanes és d'aquells per: opció 1) oblidar; opció 2) treure'n conclusions. Ràpidament vaig optar per l'opció 2, i aquella mateixa tarda em vaig inscriure a la 1era Triatló de la Dona; vaig decidir que m'agafaria un entrenador personal de natació (fet que no vaig aconseguir fins al setembre); i vaig passar de fullejar Triatlón Deporte para todos de Miguel Ángel Torres Navarro (Ed. Paidotribo), a "empollar-me'l" com si m'anés a presentar a unes oposicions.

Gràcies a l'Aquatló de Blanes i a la Triatló de la Dona, vaig poder afrontar la Garmin sabent quins eren els meus punts forts (realment pocs) i quins eren els meus punts dèbils i que havia de millorar.

Natació
A favor tinc que des de sempre he respirat alternativament pels dos costats, el que et permet ser capaç en tot moment de respirar pel costat contrari de per on venen les onades en aigües obertes, i a més, el moviment i la tècnica de la braçada per on treus el cap no es veu perjudicada per aquest fet.
L'altre punt a favor és que amb el crol em mantinc flotant en posició horitzontal i l'esforç que faig per avançar no es veu frenat per la resistència d'unes cames enfonsades.
Per contra, he hagut de millorar la braçada estirant bé el braç al davant, fent la S sota l'aigua intentant no enfonsar gaire el braç, mantenir els dits junts de la mà per empènyer més quantitat d'aigua, acabar la braçada amb el braç estirat i aixecar bé el colze.
També he hagut d'aprendre a moure els peus de manera més intel·ligent, sobretot per tal d'afrontar tirades llargues, nadar en aigües obertes o per fer una triatló. En aquests casos no es convenient fer moltes "patades" perquè ens fatigarem abans, ens poden agafar rampes a la bici i no són pràctiques per a quan volem treure el cos de l'aigua per a superar alguna onada o per a orientar-nos, en aquests casos, hem de fer dues patades fortes, en el moment que acabem una braçada, per a què ens ajudin a aixecar el cos.
També vaig acusar una manca de rodatge en tirades llargues, però això és de fàcil solució: hores a la piscina o al mar, etc.
I finalment, amb el que menys hi comptava i que més em va perjudicar va ser la manca d'orientació en aigües obertes. Però això té la mateixa solució que l'anterior, aprendre un parell de trucs (com treure el cap per davant i agafar referències) i fer hores i kilòmetres en aigües obertes.

Bici
Aquest és el segment que suposadament se'm dóna millor, però el fet de què a continuació arribi la part més dura per a mi m'obliga a dosificar-me força, ja que tot l'esforç que pogués fer a la bici no em serviria de res si després punxo a la cursa a peu. I el cert és que molts cops és difícil controlar-se quan et sents fort i/o vols seguir alguna roda.

Cursa a peu
Aquest és el segment en el què pateixo més, és l'esport que més em fatiga i arriba en el punt en què un està ja més cansat i les forces escassegen. Per a mi, el primer kilòmetre a peu és la part més dura de tota la triatló, les cames no em responen i les pulsacions se'm disparen. L'únic que n'empeny a seguir endavant és saber que ja només em queden 4 kilòmetres i escaig!

Transicions
Aquí és on realment sumo minuts inútilment, encara que sempre pots pensar que aquests minuts no són tan inútils, ja t'ajuden a recuperar. Les transicions requereixen molta concentració i organització i també fer algunes concessions, com ara que deixi de posar-me els guants al segment de ciclisme.

Doncs bé, aquesta temporada les proves que he escollit, totes sprint (750m + 20km + 5km), per tal de convertir en realitat el #projectedetriatleta són 3, de moment:

1. Triatló de Puigcerdà (25/06/2011). L'afronto en un moment encara molt prematur pel que fa a preparació. En els darrers mesos he encadenat algunes lesions i, a menys de 24 hores per a la prova, encara tinc molèsties als ísquios que m'impedeixen córrer amb comoditat. El de Puigcerdà és el que té el segment de bici més dur dels 3 triatlons que tinc programats i també m'inquieta el fet de que només hi hagin 49 dones inscrites, 34 de les quals de la meva categoria (ABF).

2. Triatló de la Vila (Vila Olímpica 17/07/2011). Aquest triatló es nada sense neoprè i no sé si seré capaç de fer-ho si m'assabento de la presència de meduses. La peculiaritat que té aquesta prova és que hi ha una sortida per a les dones, però després d'haver participat a la triatló de la dona, dubto que això suposi cap avantatge.

3. Garmin Barcelona Triathlon (La Mar Bella 16/10/2011). L'objectiu és fer-la millor que l'any anterior i patint el mínim possible per a que, com dic sempre, em quedin ganes de continuar participant en competicions esportives en general i en proves combinades en particular.