Paint it Black

Nova York, setembre del 2001.

Dóna't pressa que ta mare tindrà quimera

 

 Avui ha fet un any que es va morir ma iaia, però fa només unes setmanes em va estar ajudant a assolir un repte.

La Trailwalker és una marxa solidària de 100km que s'ha de completar a peu en menys de 32 hores. El que per a nosaltres representa una festa, un acte esportiu, per altra gent suposa poder salvar la vida, ras i curt. Gent que fuig de la fam, la misèria o les guerres, i ho afronten sense entrenament, sense facilitats i en molt pitjors condicions.
Penso que aquesta manera de ser solidari té un component de conscienciació molt important, i és això el que realment em va ajudar a motivar-me i a pensar que no tenia excusa i que fos com fos havia d'acabar la Trailwalker.

Durant La Guerra, la meua iaia va anar caminant des d'Ascó fins a Olesa de Montserrat, també amb un petit equip, el pare, un ruc... i demanant avituallament pel camí.

Iaia, jo també ho he fet.

Terra de Remences

No recordo haver-ho experimentat abans, però el 12 de maig vaig tenir la sensació de sentir-me com una ciclista de debò. De veure des de dins tot el que normalment veig des de fora, més concretament des del sofà de casa o la cadira del bar. No és la primera marxa en què he participat, però la sortida ràpida i multitudinària de Terra de Remences amb la recta "mesetària" de les Preses i el públic a les voreres que vas deixant enrere a tota velocitat, et canvien el punt de vista. Llavors hi ha els carrers d'Olot amb els taps que es formen als girs i a les pujades en què has d'ensenyar els colzes per a obrir-te pas. Les carreteres tallades al trànsit amb els voluntaris alertant de les rotondes i els guals amb banderoles. El silenci de la pujada al Capsacosta, suar, arribar al coll, veure els voluntaris de l'avituallament oferint begudes a peu de carretera i pujar-me la cremallera del mallot abans de la baixada. Els "pelotons" rodant en bloc mentre deixes enrere camps, masies, ermites, cotxes aturats a la "cuenta" i aprofites per a menjar a sobre de la bici. Els carrers dels pobles, les voreres a menys d'un pam de la teva roda, la gent, les frenades, el rètol que et diu "acabes de sortir de Ripoll". Patir a l'últim port, fer la baixada "a tomba oberta", els relleus dels últims kms intentant esgarrapar alguns segons més i per fi creuar l'arc d'arribada amb el públic cridant-te i animant-te. Tenir un objectiu, estar motivada i perseguir-lo. Aquell dia jo era dins.

Temps final: 03:05:53
General: 264
Femenina: 9
Cat. G: 4

No duele nada tanto como dejar de bailar

La voluptuosidad

La voluptuosidad

      «A veces me preguntan: ¿qué tiene de placentero la bicicleta? La pregunta me sorprende, porque creo que la respuesta es evidente. Con la bicicleta se obtiene placer, incluso se puede llegar a proporcionar satisfacción, pero esto es bastante secundario.
      Más allá del placer, he aquí la divina sorpresa, está la voluptuosidad. Con la bici, la voluptuosidad es diferente. Existe, yo la he experimentado. Lo que la hace seductora es que es inesperada, lo que la hace valiosa es su rareza. Es más que una sensación, es un sentimiento, porque consiste en emoción, además de acción. A riesgo de sorprender a más de uno diré que no hay voluptuosidad sobre la bicicleta durante la competición. En carrera, la amenaza del fracaso o la excitación del éxito generan en el mejor de los casos euforia, que al lado de la voluptuosidad es más bien vulgar.
      La voluptuosidad sobre la bicicleta es algo delicado, íntimo y efímero. Llega, te invade, te arrebata y luego se va. Es para ti solo. Es una combinación de velocidad, de fuerza y gracia. Es puro júbilo.»

Jean Bobet, "Mañana salimos". Cultura Ciclista, 2012. Traducció de Bernat López.

Au!

L'amor em llepa i m'ho dón' tot,
em fa cardar, menjar, dormir,
de fred em guarda i de calor,
m'ama els baballs, m'omple els sospirs,
em torna sant i màgic,
vol que l'abraci despullat
em deixa i tot al coll plorar,
no vol que els déus em matin,
no em vol trair ni enganyar
i sóc ben seu i té els meus daus.

Però jo estimo el meu dolor
i així traeixo i faig trair
i així tinc por i així faig por
i em poso així gelós de mi,
que no hi hagi res fàcil,
i així l'orgull cau del cavall
i així vaig perdut i robat
per un fantasma quasi
i així l'amor el duc forçat
perquè l'amor no em deixi en paus.

Doncs dic que així se'm mor l'amor
i així la dona faig patir
per adorar-la per favor
fins a ofegar-la de desig
per un pinyol de dàtil,
per un donar-se que es fa fals,
per un dependre fantasmal
fins que es torna automàtic,
llavors em deixa amb els meus mals,
llavors em diu: si et toco, caus.

Aquell que creu en el perdó
no té perdó si creu que sí
i el perdonat porta la flor
sense haver-se-la vist venir
i si venç el desvari
de les deslleials voluntats
que tapen fets desmesurats
ragin d'on ragin
és que ha vençut els vigilants
de la presó de les mil claus.

Perd prou prats prenys a preu de pou
qui el crim curt cull com carn per si
vol vil vi, velar-se el valor,
dur draps de dol, dany amb estil
sense assessors simpàtics,
llum el llom llast lleig,
llord llot llogat,
poll pres llepable i no llepat
tractant l'astral estalvi
del dret del dring d'amor cobrat:
ploc pel pres, poc pres em complaus.

No val valent volàtil
que a veus ven vent de voluntats
si el plau ni s'hi veu ni vol aus.

Enric Casasses, El poble del costat (Empúries 1993 i 2008).

Dale gas y pa'lante

Hi ha dies en què necessites anar endavant, endavant i endavant i no mirar enrere.
Hi ha dies en què la idea de tornar a veure per allí on has passat pot fer-te aturar de cop.
Hi ha dies en què el fet de caminar cap a allò desconegut t'empeny a seguir.
Hi ha dies en què senzillament vols anar lluny, ben lluny, més lluny que mai.

En dies així no hi ha res millor que començar a córrer en la mateixa direcció.
En dies així és quan un camí paral·lel al mar i a la via del tren es converteix en el teu camí cap a Ítaca... que el camí sigui llarg!

Dale gas y pa'lante
Diumenge 7 d'abril 2013, 9:47
Distància: 30,33 km
Temps: 3:00:03
Ritme mig: 5:56 min/km
Altura guanyada: 116 m

La tornada en un tren de Rodalies. #estonosepara

Córrer amb elegància

Igual que per a molts corredors/es novells, un cop superada la fase de sortir a córrer "reservant forces" i ganes per al següent entrenament –tots partim de què cansar-se no és bo, o no?–, la meva principal motivació va passar a ser començar a córrer cada cop més ràpid o cada vegada més lluny. La superació personal, si un no s'obsessiona i els objectius són realistes, com intentava que fos en el meu cas, és un bon incentiu i una bona manera de mantenir la motivació.

Per a assolir els objectius que em proposava, sempre intentava ser disciplinada i metòdica: em marcava un objectiu, un només, que fos assequible a mig termini, em dissenyava un pla, i no deixava que res hi interferís –del que depèn de la meva voluntat, és clar–.

Si tocava entrenar una triatló, complia amb les dues sessions de cada disciplina a la setmana i doblava els cap de setmana sense descans entre disciplines –així ho vaig fer per a la Garmin 2010–; Si tocava millorar la marca dels 10km, em prenia seriosament els entrenaments de qualitat –tant com els descansos– i estudiava els ritmes que havia de portar en cada moment –però una cosa és la teoria i l'altra la pràctica–; Si tocava debutar a una mitja marató al mes de gener, els caps de setmana eren per a fer tirades llargues i ajornava sense cap recança les lliscades sobre la neu per al mes de febrer –és clar, no va nevar–. Un objectiu darrera l'altre, seguits, però amb temps suficient per a anar-los assimilant.

I això va ser així fins que un dia, segurament àvida de nous objectius al veure que anava assolint tot el que em proposava –potser per això no ho valorava prou–, em vaig engrescar a participar en reptes gairebé simultanis i poc compatibles entre sí: intentar aproximar-me –sinó baixar– als 50' a la cursa dels Bombers mentre mirava d'allargar la temporada d'esquí de fons amb la Mitja Marató de Valls a la cantonada i amb una inscripció per a participar a la marxa cicloturista Terra de Remences –la curta, això sí–.

Casualitat o no, va ser en aquest moment (finals de març del 2011) quan vaig patir la primera lesió important que he tingut mai fent esport, un trencament de fibres, i que no s'ha produït com a conseqüència de cap caiguda, trompada, ensopegada, relliscada o qualsevol altra circumstància accidental.

Després de quatre setmanes subsistint només a base de natació i pilates reformer, l'ansietat per tornar a córrer i recuperar el temps perdut, per retrobar-me amb el meu (modest) nivell anterior i seguir amb la meva meteòrica –d'acord, incipient– progressió atlètica, era considerable. No és d'estranyar que el que hagués hagut de ser una recuperació progressiva, es convertís en una recaiguda també progressiva, però a més imparable. Aviat van arribar les sobrecàrregues, les contractures, les tenonitis, les fascitis –i, potser també, les periostitis–, totes elles amanides amb una torçada de turmell i una caiguda amb la bici.

Les conseqüències es poden resumir en tres. Afortunadament n'hi ha una de positiva, i és que he acabat millorant força la meva tècnica de natació. Entre les negatives hi ha una inversió econòmica equiparable a la d'un rescat financer en costejar-me visites a l'osteòpata, a fisioterapeutes amb teràpies vàries, a cal podòleg, entrenaments personals i productes farmacèutics, que si cremes fredes, cremes que donen escalfor, antiinflamatoris i complements alimentaris.

Però què són els diners al costat de les sensacions perdudes? Del plaer de córrer i sentir com l'aire t'acaricia la cara sense haver de pensar en les cames a cada impacte; de sentir com t'impulses amb força pujant una costa i el teu cor encara vol seguir bombant més sang a les cames; de soltar-te costa avall i sentir-te lleuger com una ploma, i voldries saltar ben lluny i ben amunt, voldries volar! –rollo Kilian–. D'això –que m'he mig inventat– ja gairebé no me'n recordo, fa massa temps, tant com el temps que fa que entreno i competeixo sense marcar-me objectius o havent-hi de renunciar. Alguns cops he acabat contenta, ja fos perquè venia d'un abandonament, perquè les expectatives eren encara més baixes que el resultat o perquè la prova era emblemàtica, però no puc dir que me'n sento satisfeta. I tot això, sense ànim de dramatitzar –ni de voler causar compassió, eh?–, acaba afectant negativament a la motivació.

Arribats a aquesta situació, urgeix aturar-se a reflexionar i a pensar en un remei per a guanyar la partida del doble o res –i no parlo només de cervesa–. Fa temps que rumio com sortir d'aquest sot, i la inspiració m'ha vingut gràcies a un vídeo que vaig veure al blog dels germans Teran, CA Ninots, abans de què es professionalitzessin amb La Bolsa del Corredor. Sota el títol de "Poesía en movimiento" van publicar un vídeo força curiós –el mateix que hi ha a l'inici d'aquest post– dels darrers metres de la final dels 10.000 als JJOO de Sidney 2000. Paul Tergat i Haile Gebrselassie es disputen l'or olímpic corrent a càmera lenta i al ritme d'una gravació canònicament "karajaniana", lenta i pausada, del segon moviment de l'Hivern de Vivaldi.

Hi ha dues coses que em fascinen d'aquest vídeo. Bé, tres. La tercera és la música, tant que ara ja no puc escoltar el 11è track de la gravació dirigida per Claudio Abbado que tinc a casa de Les Quatre Estacions.

Probablement Gebrselassie no sigui l'atleta amb l'estil més depurat de la història o de la seva època, ho desconec, però veure'l córrer en slow-motion em captiva. Em quedo absorta veient el seu moviment de cames, l’amplitud de les seves gambades, com eleva el cos i el manté recte a cada passa. M'hipnotitzen els seus moviments perfectes i precisos que són la suma de dos vectors, un d'ascendent que el fa vèncer la força de la gravetat i un altre que trenca la resistència de l’aire i el porta cap a la meta superant les immenses gambades d'un Tergat que encara la recta final escàs de forces i amb el tronc vacil·lant i mig doblegat.

Gebre córrer amb elegància, quan córrer amb elegància és córrer amb naturalitat, amb eficiència. Quan és senzillament córrer fàcil.

Però el que més em fascina i m'emociona d'aquest vídeo és la cara de Gebre al creuar la línia de meta. La seva expressió no és de mera satisfacció, és la d'una felicitat pregona, la d'una profunda pau interior –sí, la càmera lenta també hi ajuda–. Hi ha res millor per a l'esperit que la sensació de pau interior?! M'imagino que no.

Aquesta felicitat continguda, aquest estat de satisfacció suprema que mostra, només es pot assolir quan sents que has fet bé les coses –no és per la medalla d’or olímpic, frívols!–. No hi ha esclat perquè aquesta victòria no és cap sorpresa, sinó que està treballada, planificada i meditada.

Fer les coses bé. És fàcil de dir, però no tant senzill d'aconseguir. Per a fer les coses bé, a vegades cal tornar a començar –fer un reset- i saber identificar el punt de partida de la nova etapa. No es tracta tant de fer passos enrere, com de ser realista i admetre que no hi poden haver progressions partint dels propis límits. Es tracta de caminar ferm, de no fer el següent pas fins que has assegurat l'anterior. Es tracta de seguir un pla i ser constant. Quan un fa les coses bé, domina la situació i és conscient del què pot abastar en cada moment i de fins on pot arribar, i sobretot sap deixar per a més endavant el que hi ha més enllà dels límits actuals. Quan un fa les coses bé, és quan els límits es poden eixamplar.

Seguint aquestes pautes o aquesta idea, espero anar sentint com cada cop córrer serà més fàcil i natural, però sobretot més plaent. Llavors, com em solia passar després d'una bona cursa o d'un bon entrenament, acabaré amb un somriure semblant al de Gebre, d'aquells que triguen en esborrar-se.

Amb aquest nou objectiu, que en realitat és un desig, una il·lusió, confio deixar enrere el 2011 i el #ClubCoixTweet i encarar un 2012 sense lesions i en què pugui recuperar les sensacions perdudes.

Bones sensacions i feliç any nou a tothom!

PD: Si us ha interessat aquest post, us recomano que llegiu Enjoy Running de José Manunel Sánchez dels #RedRunners.