dimarts, 23 d’abril de 2013

Au!

L'amor em llepa i m'ho dón' tot,
em fa cardar, menjar, dormir,
de fred em guarda i de calor,
m'ama els baballs, m'omple els sospirs,
em torna sant i màgic,
vol que l'abraci despullat
em deixa i tot al coll plorar,
no vol que els déus em matin,
no em vol trair ni enganyar
i sóc ben seu i té els meus daus.

Però jo estimo el meu dolor
i així traeixo i faig trair
i així tinc por i així faig por
i em poso així gelós de mi,
que no hi hagi res fàcil,
i així l'orgull cau del cavall
i així vaig perdut i robat
per un fantasma quasi
i així l'amor el duc forçat
perquè l'amor no em deixi en paus.

Doncs dic que així se'm mor l'amor
i així la dona faig patir
per adorar-la per favor
fins a ofegar-la de desig
per un pinyol de dàtil,
per un donar-se que es fa fals,
per un dependre fantasmal
fins que es torna automàtic,
llavors em deixa amb els meus mals,
llavors em diu: si et toco, caus.

Aquell que creu en el perdó
no té perdó si creu que sí
i el perdonat porta la flor
sense haver-se-la vist venir
i si venç el desvari
de les deslleials voluntats
que tapen fets desmesurats
ragin d'on ragin
és que ha vençut els vigilants
de la presó de les mil claus.

Perd prou prats prenys a preu de pou
qui el crim curt cull com carn per si
vol vil vi, velar-se el valor,
dur draps de dol, dany amb estil
sense assessors simpàtics,
llum el llom llast lleig,
llord llot llogat,
poll pres llepable i no llepat
tractant l'astral estalvi
del dret del dring d'amor cobrat:
ploc pel pres, poc pres em complaus.

No val valent volàtil
que a veus ven vent de voluntats
si el plau ni s'hi veu ni vol aus.

Enric Casasses, El poble del costat (Empúries 1993 i 2008).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada