dissabte, 2 de juliol de 2011

Triatló de Puigcerdà o el misteriós cas del neoprè assassí


Primera prova de la temporada i primer #fail.

No devien passar més de 5 o 6 minuts de l'inici de la prova quan de les verdoses i tèrboles aigües de l'estany de Puigcerdà n'emergia una silueta derrotada i desconcertada traient-se les ulleres i el gorro, i descordant-se el neoprè.

Aquesta silueta de nàufrag era la meva. Abandonava la prova convençuda que l'opressió del neoprè no em deixava respirar. La sensació d'asfíxia que sentia als pocs metres d'iniciar el segment de natació no era normal i no em veia capaç de seguir nadant durant encara uns 600 metres més en aquelles condicions. Així que resignada i maleint el neoprè vaig sortir de l'aigua quan, per al meu consol, em vaig trobar amb dos triatletes més que havien decidit abandonar pel mateix motiu. L'un s'havia tret el neoprè dins de l'aigua (quin crack!) i l'havia deixat a la barca, l'altre confessava que s'havia engreixat des que se'l va comprar 5 anys enrere.

Des del fatídic dia he tornat a nadar amb neoprè en dos ocasions més, però en cap d'aquestes ocasions he experimentat la mateixa sensació d'ofegament, si més no en la mateixa intensitat. Aquest fet, i més tard la xerrada de la Tere Fullana al Clínic de natació en aigües obertes, em fan sospitar que la causa del meu 'tri-naufragi' no sigui única i segurament pugui estar més repartida, així que per tal d'analitzar-ho enumeraré les possibles causes:

(1) El neoprè sembla a priori el principal culpable. De fet, d'ell en deriven fins a quatre variables com a mínim: la talla, saber-se'l posar correctament, la manca de costum i la qualitat del material i de la confecció. El neoprè el vaig comprar a Wiggle sense haver-me'l emprovat prèviament. Vaig escollir la talla S (contorn: 83-89 cm; alçada: 157-167; Pes: 54-61 kg) bàsicament per encaixar dins els paràmetres de pes i contorn, perquè per alçada sóc una M. El contorn en sí mateix pot fluctuar, jo me'l vaig mesurar en repòs, però quan nado i aspiro aire segur que aquest augmenta i llavors s'acosta més al de la talla M. D'altra banda, el fet de no haver respectat l'alçada de la talla, fa que el neoprè em quedi una mica curt del tronc, que em tibi de l'esquena i tendeixi a escanyar-me el coll per davant. Però ja abans del triatló vaig descobrir que si en posar-me'l miro de pujar-lo bé del darrera, l'escanyament ja no és tant acusat o, fins i, tot tant perceptible. Això últim unit al fet que m'he anat acostumant a ell, fan que el neoprè vagi deixant de ser el principal causant del fiasco.

(2) No haver escalfat a l'aigua. Passats els dies, aquesta circumstància és la que va prenent més força com a responsable de les sensacions negatives del principi del segment de natació. Crec que el transcurs de la prova hagués canviat notablement d'haver escalfat prèviament a les aigües de l'estany, que per cert, no estaven tant fredes (18ºC) com m'havien dit. Aquest va ser un greu error, ja que a banda de la importància d'escalfar sempre en qualsevol esport i d'aclimatar-se en el cas de l'aigua, sé que el meu rendiment en natació s'incrementa força passats els 400 metres. Però vaig arribar a la sortida amb el temps molt just i tampoc hagués pogut fer gaires braçades.

(3) Canvi d'estratègia a la sortida. Donat els cops que reps a una sortida de triatló, sempre havia preferit sortir dels últims i anar progressant, però tot i que t'estalvies unes quantes garrotades, sempre acabes perdent alguns segons o, fins i tot, minuts. Però els bons resultats assolits en els meus darrers entrenaments i el bon paper (una que no necessita padrins) en el segment de natació de la triatló indoor de Can Ricart, m'havien donat confiança per a intentar sortir des del davant i provar de distanciar-me. Però una cosa és nadar pel teu carril a la piscina, o de boia en boia al mar, i l'altra és llançar-te a l'aigua amb 100 o més nadadors/es a la vegada. S'hi ha d'estar molt més avesat...

(4) La manca de mentalització. Aquesta circumstància no afecta a la respiració directament, però de ben segur fa minvar aquell punt de motivació i sacrifici que et fa vèncer l'adversitat. Un seguit de lesions i dolors persistents a la cama dreta em van impedir preparar-me com hagués desitjat. Malgrat tot, pensava que si punxava, ho faria al segment de cursa a peu i no al de natació.

Després de l'enumeració i l'anàlisi, la quantificació:

Capacitat pulmonar (si no hagués fumat mai porros): 100%
Opressió del neoprè: -20%
No haver escalfat: -35%
Canvi d'estratègia: -25%
Capacitat pulmonar restant: 20%.
Amb aquestes resultat, no és estrany que sentís asfíxia!

Afortunadament la meva participació al triatló de Puigcerdà no va finalitzar a l'aigua. Fer 150 km entre Barcelona i Puigcerdà per acabar nadant poc més de 100 metres i perdre'm una matinal esportiva no entrava dins als meus plans. Així que vaig agafar la bici i m'ho vaig prendre com un entrenament. El segment de ciclisme em va anar força bé, no així el de la cursa a peu en què van aparèixer les molèsties de la cama dreta i vaig haver de serrar ben fort les dents per poder acabar.

Next round: Triatló de la Vila, Barcelona 17/07/2011